Javier Gutiérrez: "Els actors ens sentim com micos en un zoo"

El festival de Sant Sebastià acaba de començar i encara és aviat per fer prediccions. Però Javier Gutiérrez (gallec de cor tot i que va néixer a Astúries el 1971) està tan magnífic a 'El autor' que tot apunta a una possible Concha de Plata. L’habitualment intens Manuel Martín Cuenca ('Malas temporadas', 'Caníbal') l’encerta a l’inundar de comèdia el seu nou treball de director. Basada en un relat de Javier Cercas, El autor és una divertida sàtira sobre la importància que es donen els creadors, que se solen prendre a si mateixos massa seriosament, éssers que estan convençuts de la transcendència de la seva feina.

En el film, el protagonista (Gutiérrez, el Satur d’'Águila Roja') és un paio gris, un empleat d’una rància notaria sevillana que veu com la seva dona (María León) acaba de publicar una novel·la tan mediocre com exitosa en vendes i premis. Ell la menysprea i pensa que només ell té talent per poder escriure una novel·la d’autor tan intensa com excel·lent. Amb aquest propòsit es muda a una finca on acaba nodrint-se de la vida dels seus veïns per donar consistència als seus personatges.

–En la presentació de la seva obra 'Berta Isla', Javier Marías afirma que escriure una novel·la és extremadament difícil. Per això el sorprèn que tothom es cregui capaç de fer-ho.

–Em sembla molt bé que lo digui. Jo crec que la gent està convençuda de que qualsevol pot actuar. La meva professió sembla molt senzilla.

–I no ho és.

–Cal preparar-se molt. Quan faig xerrades en instituts o escoles d’interpretació el primer que dic és que s’ha de tenir molt clar, comptar amb molta passió i ganes. Aquesta professió se t’emporta les 24 hores del dia.

–El autor és un retrat de la falta de talent.

–Ho podria semblar, però no hi estic d’acord. Als meus personatges no els jutjo, sinó que els defenso. Em sembla que és un paio que viu una vida mediocre i grisa de la qual intenta fugir i no pot. Està ofegat. Un dia, quan deixa casa seva i es muda a una nova finca, comença a viure una altra vida. Allà s’adona que l’edifici és una mina, així que comença a distorsionar la realitat i a manipular els veïns per crear els seus propis personatges. És com un autor que juga a ser Déu.

–¿És una comèdia, un 'thriller'?

–No m’atreviria a etiquetar-la. Tenim el malsà costum de posar etiquetes a tot.

–Hi ha escenes arriscades, però vostè en surt molt ben parat.

–Qüestió de posar-se en bones mans. Martín Cuenca és el millor director d’actors del país. Se’n va anar a viure a Sevilla gairebé un any abans de començar a rodar perquè volia respirar i caminar pels carrers per on havia de transcórrer la seva pel·lícula. Això és fer una feina seriosa i honesta.

–El seu nom ja és imprescindible en la indústria espanyola.

–No he pensat mai que mereixo o no mereixo res. Però sí que és cert que estic en un bon moment, els projectes tenen visibilitat i creen expectació. La feina crida la feina. En aquesta professió hi ha més d’un 90% d’atur i em considero un privilegiat. De totes maneres, cada feina és com un examen. ¿Arribar a algun lloc? No, no he arribat enlloc.

–'La isla mínima' va marcar un abans i un després.

–Va ser un salt qualitatiu. Fins aquell moment a mi se m’havia emparentat molt amb la comèdia, havia fet cine però sobretot se’m veia més com una cara popular de tele lligat a la comèdia. La isla mínima va ser una aposta arriscada dels productors i el director, Alberto Rodríguez, que va confiar en una cara com la meva per a un personatge tan dramàtic i amb aquesta fondària. Això m’ha servit perquè creguin en mi en altres projectes. Martín Cuenca diu que em va veure en el teatre fa 12 anys [va formar part d’Animalario] i que sempre havia volgut treballar amb mi. 

–¿Creu que la seva cara és un reclam?

–No ho sé. El públic et pot veure gratis a la tele de casa seva i hi deu haver qui es plantegi si ha de pagar una entrada per veure’t en el cine. Jo crec que sí, perquè són feines diferents. A mi em sembla que hi ha públic que segueix determinats actors i actrius, però d’aquí que hi hagi aquí un 'star system' no ho tinc gens clar. Hi ha companys amb molt de nom que han causat sensació en una pel·lícula i la següent no l’ha anat a veure ningú.

–La seva bona ratxa no és compatible amb aquella «ànima de 'loser' i jubilat» que afirma tenir.

–Això ho dic per demostrar que no em prenc gaire seriosament.  El que sí que és cert és que prefereixo els personatges perdedors. Tinc una cara i un cos dels quals no em puc desprendre. M’han ofert papers i he hagut de dir que no m’hi veia. Perquè els altres et creguin t’has de creure tu primer.

–Vostè és un actor molt popular. ¿Pot fer un cafè tranquil·lament en un bar?

–Sí, no arribo al nivell dels futbo-

listes.

–¿No guanya el mateix?

–Ja m’agradaria. I crec que està bé no perdre el contacte amb el públic. Encara que de vegades ens sentim com un mico en un zoo. Arribes a un restaurant i hi ha alguna cosa incòmoda. Jo he deixat de sortir alguna nit o me n’he anat a casa abans perquè em sentia incòmode amb l’actitud de determinada gent.

Notícies relacionades

Un Sant Sebastià diferent

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–¿Per què?

–Per les mirades. No totes són d’admiració. Tant de bo ho fossin.