Pastora Soler, entre 'La tormenta' i 'La calma'

De tant fer-la servir, la paraula retorn està devaluada. Es diu constantment que torna aquest o aquell quan en realitat no se n’havia anat mai. Pastora Soler sí que ho va fer. En plena gira, durant el millor moment d’una precoç carrera de més de dues dècades ininterrompudes. Una retirada tan abrupta, motivada per episodis de pànic escènic, va aixecar una polseguera mediàtica que encara segueix en l’aire. Ara, passats gairebé tres anys i després de publicar el single d’avançament La tormenta, arriba el seu nou disc: La calma.

Una reaparició en tota regla. «Al principi vaig arribar a pensar que mai més tindria forces per pujar a un escenari», afirma Pastora Soler. «Vaig estar molt temps sense cantar, sense ganes d’escoltar-me ni veure res meu. És una mica com quan s’acaba una relació amb algú de manera dolorosa i no vols saber res que te la recordi. Perquè jo sentia la ruptura com a definitiva», assegura la cantant.

Inevitablement, La calma té a veure amb el que ha viscut. «Encara que no és un disc trist. Al contrari». En tot cas, de superació. «Qualsevol al·lusió a tot plegat pot interpretar-se en altres contextos, i sempre des del costat més positiu», afirma.

 Entre altres coses perquè en el pitjor tràngol, com un àngel que li allargués la mà, una bona nova tornaria a canviar les tornes. «Al cap d’un mes de trencar amb totvaig quedar embarassada. Ho vaig viure com una benedicció, ja que jo sempre havia volgut ser mare. I la primera vegada que vaig tornar a cantar va ser al sentir-la. Quan estava sola cantava per a ella, i quan va néixer, també. D’amagat», explica l’artista. 

Com quan Pastora Soler era Pili Sánchez. Encara sense nom artístic ni la més mínima ambició. «Em vaig tornar a trobar com de nena, quan sense que ningú em veiés cantava davant el mirall».

Veu torrencial

Curiosament una de les cançons que més recreava de nena era Quien maneja mi barca de Remedios Amaya. «Però llavors mai m’hauria imaginat que un dia aniria també a Eurovisió», diu. Costa de pensar que ella, la desbordant interpretació de la qual passaria a la història pàtria del festival, arribaria un dia a paralitzar-se davant la por escènica. «És una cosa que ni sabia què era. Jo com a persona potser soc més fràgil, però com a artista he sigut sempre una valenta a l’escenari. No havia tingut mai el més mínim problema en aquest sentit».

La calma que va arribar després d’aquella tempesta seria, però,  d’allò més agradable. «Al poder estar tant amb la meva gent, cosa que en aquesta professió és difícil, he sigut molt feliç. A més, jo era de les que sempre em preguntava si podria viure sense cantar, i m’he adonat que sí. Perfectament». Potser per això la seva veu torrencial sona avui encara més rica en matisos. «He après que no sempre he d’estar a dalt de tot, anant-me’n a notes impossibles. I també la vida et fa cantar diferent, més amb l’ànima i el cor», assevera.

Al Festival Mil·lenni

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Encara que tant la seva professió com la del seu marit l’obliguin a passar molt temps a Madrid, resideix sobretot a la localitat sevillana que la va veure néixer, Coria del Río. «No vull ficar-me en un no parar de concerts com abans. Intentaré fer-los més espaiats». Ja té data a Barcelona. Actuarà per primera vegada al Liceu, el pròxim 25 de gener dins de la 19º edició del Festival Mil·lenni.

Promet no eludir cap de les seves facetes artístiques, amb prioritat per la que més la caracteritza: la balada. Gènere al qual  s’entrega més que mai a La calma de la mà d’autores com Vanesa Martín (Soler va ser la primera artista que li va demanar cançons) o Vega (amb una lletra inspirada en les enraonies de les xarxes socials). O ella mateixa, que escriu una cançó dedicada a la seva filla, Estrella.