Silencis del genocidi nazi

Un cúmul increïble de coincidències i casualitats increïbles i una veu que dona veu a ensordidors silencis i secrets que convergeixen en les històries reals de quatre homes lligats a l’Holocaust: el nazi Hans Frank, advocat personal de Hitler entre 1928 i 1933 i després governador de la Polònia ocupada, conegut com el 'carnisser de Cracòvia'; l’advocat jueu Hans Lauterpacht, que va encunyar el terme legal de 'crims contra la humanitat' el 1945, en els judicis de Nuremberg; el seu col·lega, també jueu, Rafael Lemkin, que va fer el mateix amb el terme 'genocidi', i Leon Buchholz, avi matern de Philippe Sands (Londres, 1960), que «no va parlar mai del que havia passat durant la guerra». Les seves històries les entreteixeix Sands de manera magistral després d’una intricada i dilatada investigació en l’ambiciós 'Calle Este-oeste' (Anagrama). Professor de Dret Internacional, presenta el llibre a Barcelona amb un absorbent discurs durament forjat en els molts casos en què, com a advocat, ha intervingut al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i al Tribunal Penal Internacional de La Haia, des de Pinochet o Ruanda fins a l’ex-Iugoslà-via, l’Iraq o Síria.     

Sands va enllaçant coincidències –ell, que diu que no hi creu–. «Vaig arribar al llibre per casualitat, al rebre una invitació el 2010 d’una ciutat estranya per fer-hi una conferència. Però el que em va motivar a anar-hi va ser que allà, a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el meu avi Leon el 1904». Preparant la ponència va descobrir que també eren oriünds d’allà, on a més havien estudiat Dret, Lauterpacht i Lemkin, que van donar a llum dos termes «revolucionaris» en la llei internacional: crims contra la humanitat i genocidi, durant els judicis de Nuremberg. «Per primera vegada un Estat sobirà no tenia dret a tractar els seus súbdits com li donés la gana, i van introduir conceptes com el que ningú estava per damunt de la llei, ni Pinochet, ni Netanyahu, ni Blair, ni Trump, ni Aznar». En aquells judicis, entre altres líders nazis (una altra casualitat) es va condemnar a la forca Hans Frank, principal botxí de la Polònia ocupada i, encara que els dos advocats llavors no ho sabien, culpable de l’extermini de les seves mateixes famílies, a més a més de la de l’avi de Sands.

 

El lletrat continua desgranant llaços: Frank va arribar a Lviv l’1 d’agost de 1942 per fer un discurs en què «va anunciar que tots els jueus del gueto ‘deixarien de deambular per la ciutat’ i, efectivament, al cap de dues setmanes 100.000 van ser assassinats», entre ells hi havia els familiars de Lauterpacht, Lemkin i de l’avi de Sands. Frank va fer aquesta conferència a l’Aula Magna de la Universitat, la mateixa on l’autor va impartir fa una setmana (casualitat) la conferència inaugural del PEN Internacional davant de mil persones que «no sabien» que aquells dos advocats haurien de ser considerats fills il·lustres de Lviv.

Més: Sands va descobrir que en realitat Lauterpach va néixer a Zólkiew, a prop de Lviv, al mateix carrer on ho havia fet la seva besàvia, el carrer Est-oest del títol. Sumeu-hi que l’únic fill de Lauterpach, Eli, va ser professor de Sands a Cambridge i va ser 30 anys el seu mentor i amic sense conèixer els orígens mutus, que va descobrir el 2014.

Els suïcidis dels fills de Frank 

«Els silencis com el del meu avi són universals en gent que ha passat per aquests traumes i aquest dolor. Ho he vist també a Ruanda, a l’ex-Iugoslàvia, a Espanya... La mare de la meva dona és de Burgos i en la seva família, que va estar dividida durant la guerra civil, encara avui, 80 anys després, no se’n parla, d’allò». També «eren terribles els silencis a casa de Hans Frank, on no van parlar mai del que havia passat», cas que coneix per un fill del líder nazi, Niklas,  «que odiava el seu pare profundament». «La seva història és tràgica. Dos dels cinc fills de Frank es van suïcidar. Una germana, a la mateixa edat i el mateix dia en què van penjar el seu pare. Un altre germà, bevent 30 o 40 litres de llet durant diversos dies... –relata–. Niklas em va explicar el que va suposar que, amb 7 anys, al pati de l’escola els altres nens es riguessin d’ell perquè anaven a penjar al seu pare aquell dia, sentenciat per matar quatre milions de persones. ¡Com pot viure això un nen!».

Secrets de família

Silencis com el de la mare de Sands, que no volia remoure el passat tement que, com va passar, el seu fill descobrís «secrets de la família dels quals ningú volia parlar». «Eren assumptes del cor: la meva àvia tenia un amant i el meu avi tenia un amant, el seu millor amic, Max. I, potser, una altra coincidència: tres dels homes d’aquesta història tenien una vida gai. El meu avi; Lemkin, que va escriure sobre tots els grups objecte de persecució excepte dels homosexuals, i Hans Frank. Era el seu gran secret. Ell havia firmat l’esborrany de la llei de 1935 que condemnava els homosexuals, arran de la qual se’ls va tancar als camps».  «La meva mare també temia que l’home de la corbata de llacet (com sortia en una fotografia), que jo vaig descobrir que va ser l’amant de la meva àvia, fos un nazi i que fos el seu pare biològic», afegeix. I explica com va trobar la seva neta i com després de sis mesos de dubtes es van fer les proves d’ADN per descartar-ho. «Si jo posava veu a aquests silencis no podia sumar-hi el meu al no fer el test», confessa qui emplaça al lector a llegir el llibre per saber-ne el resultat.  

Una fossa amb 3.500 assassinats

Notícies relacionades

La macabra herència de Himmler i Mengele

Els botxins intel·lectuals de Hitler

L’altre gran tema són els conceptes heretats de Nuremberg. Sands s’alinea més amb el de Lauterpach, perquè «el de crims contra la humanitat protegeix les persones com a éssers vius per sobre de si són negres, blancs, jueus, cristians, musulmans, homes o dones». En canvi, Lemkin defensava el de genocidi perquè segons ell, «a la gent se l’assassina per ser d’un grup i la protecció ha de ser cap al grup». «Jo, que penso més com Lauterbach, em vaig trobar davant una fossa comuna de 3.500 assassinats el 25 de març de 1943 pel simple fet de ser jueus. I em va ser impossible no connectar amb els arguments de Lemkin davant d’aquells cossos i ossos, entre els quals hi havia els de la meva família i els de Lauterbacht».

Sands assumeix els errors del sistema penal internacional perquè en definitiva, «la llei és el reflex de la política i la política és el reflex del poder». Però malgrat això «cal seguir endavant», anima qui porta ara el cas de «dues dones yazidites raptades, torturades i violades desenes de vegades per Estat Islàmic. No hi ha paraules per descriure el que els va passar, però el sol fet de saber que allò que els van fer va ser criminal és fonamental per al seu benestar psicològic». Trencant silencis.