Vijande, el galerista que va portar Warhol i Mapplethorpe

Gràcies al seu eclèctic olfacte artístic, l’Espanya del 1983 va poder veure per primera vegada Andy Warhol i les seves obres exposades a Madrid; va tenir la valentia de mostrar un jove Robert Mapplethorpe abans que es convertís en llegenda; va inaugurar la seva primera galeria, la Vandrés, amb una mostra de Costus, col·lectiu lligat a la movida de la capital; va organitzar fins a 120 exposicions i va treballar amb 150 artistes d’arreu del món, amb qui va tenir una relació molt estreta i entre els quals va descobrir, entre d’altres, Juan Muñoz o Plensa; a més, va ser un dels primers galeristes que pagaven un generós sou als seus autors, i els assegurava així ingressos fixos perquè visquessin de la seva professió. Es tracta de Fernando Vijande (Barcelona, 1930 – Madrid, 1986), «agitador i impulsor» de l’art contemporani als 70 i 80, a qui ara, als 30 anys de la seva mort, la Fundació Suñol homenatja amb una exposició col·lectiva que es pot visitar fins al 7 d’abril.  

    

Hi ha peces de 51 dels artistes que ell va exposar, entre ells Miró, Robert Llimós, Juan Genovés, Luis Gordillo, Josep Guinovart, Ràfols-Casamada, Nino Longobardi, Joan Hernández Pijuan, Eduard Arranz-Bravo i els ja citats. Va ser amb la mostra de Warhol, Pistolas, cuchillos, cruces, que el pare del pop art va visitar per primera i única vegada Madrid; per l’elevat cost d’organitzar-la, Vijande va decidir, cosa inaudita, cobrar entrada: 100 pessetes de l’època, però això no va frenar l’èxit de públic. Les obres de Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987, comissariada per José Luis Alexanco (que va col·laborar amb el galerista) i Sergi Aguilar, director de la fundació, provenen majoritàriament dels hereus i dels autors. 

    

Els organitzadors emfatitzen que l’objectiu del recorregut és captar l’aportació del galerista a l’«ecosistema artístic espanyol als 70 i 80, és a dir, en la transició a la democràcia, un temps de ruptura, transgressió i canvi en els àmbits social i polític i també en el cultural», apunten. Dues de les seves mostres van ser censurades pel franquisme, cosa que va augmentar la seva repercussió: Eros i l’art actual, per «pornogràfica», i La Paloma, sobre Picasso.  

    

El cosmopolita Vijande «va revestir de glamur les obres que venia d’una aura que feia que el públic entrés a la galeria. Estava més boig que els seus artistes, deien d’ell», explica María Escribano, autora juntament amb Fernando Huici i Margit Rowell de part dels escrits d’una mostra que inclou documents, catàlegs, articles de premsa i fotos que contextualitzen les exposicions que va organitzar a Madrid, on es va establir, primer a la Vandrés, que va inaugurar el 1971 juntament amb la seva sòcia Gloria Kirby, i deu anys després, a la galeria Fernando Vijande. 

    

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

AMISTAT AMB JOSEP SUÑOL

La seva relació amb la fundació es remunta a l’amistat que va unir Vijande amb Josep Suñol ja des de joves i que es va consolidar  quan el segon va comptar amb una important col·lecció d’art contemporani. Va donar com a resultat «una complicitat i un constant intercanvi d’idees» que va afavorir l’escena artística del moment.