Ricardo Darín: "Miro de no posar-me fanàtic amb la política"

Per exigències del nou guió, Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) llueix una envejable cabellera a la qual no li va especialament bé la humitat basca. Amb la rebel melena, l’actor arriba al festival de Sant Sebastià, on rep un premi Donostia a tota la seva carrera i, a més a més, presenta pel·lícula: La cordillera, en la qual dona vida a un president argentí amb poc carisma que s’enfronta a una cimera de mandataris de l’Amèrica Llatina i s’ha d’ocupar de la seva filla, que té problemes mentals (s’estrena aquest divendres).

La cordillera és un inquietant thriller polític que retrata les clavegueres del sistema i que ens ensenya què hi ha al darrere de la coneguda foto de l’encaixada de mans entre paios poderosos. Gairebé tots són homes, per cert. ¿Què passa amb ells quan ja no hi ha periodistes que els gravin?

Fill d’actors que no van conèixer la fama, Darín és un enamorat d’un ofici «artesanal» en el qual està des dels 8 anys. L’estima tant que es resisteix a parlar de política, però no li queda cap més remei. «Miro de no posar-me fanàtic, perquè un es cega i perd l’objectivitat. Encara soc dels ingenus que pensen que hi deu haver un munt de funcionaris que es lleven ben d’hora cada dia i que treballen per al bé comú. El 90% de la comunitat mundial és gent treballadora que vol ser feliç i no desitja el mal a ningú. Però tenim el 10% de fills de puta que ens estan esclafant el cap».

Malgrat que la política envaeix tot el metratge, Darín insisteix en la importància del vessant humà del seu personatge, que, al mateix temps que ha de sortir viu políticament d’una cimera de caps d’Estat, ha d’atendre la seva filla, inestable mentalment. Pare de dos fills, el protagonista d’El secreto de sus ojos admet que cada vegada li resulta més difícil conciliar la seva vida professional amb la personal. I no tant per falta de temps («no hi ha res que disfruti més que estar amb la meva família») sinó per l’exposició tan desmesurada que tenen ara els actors.

Fa poc, un vianant el va gravar a Buenos Aires mentre ajudava un home que estava tirat al mig del carrer. «La notícia hauria sigut que li hagués donat puntades de peu en lloc de donar-li un cop de mà. Em vaig indignar amb la repercussió que va tenir el vídeo. I també la meva dona. Tots creiem que som reporters, que som el paparazzi oportú. Quina estupidesa. És com si estàs al davant d’una cosa que t’apassiona i, en lloc que et cali, l’única cosa que se t’acut és treure el mòbil i fer una foto. Tant se val que tinguis la millor càmera, que és el cervell i els ulls, tu prefereixes treure el mòbil».

PERVERSIONS DE L’OFICI 

Darín assumeix que rebre un premi Donostia –és el primer actor llatinoamericà guardonat al festival– implica generoses passejades per l’alfombra vermella i peticions infinites de fotos. «Sí, hòstia, sí», admet entre rialles. En tot cas, el Donostia ell no el veu tant com un premi, sinó com un reconeixement. «Estem en un certamen i el jurat està obligat a decidir quin film o quina interpretació és millor que una altra. Això sempre és una cosa perversa». Un raonament amb el qual coincideix Fernando Trueba, que el va dirigir a El baile de la victoria i que sempre subratlla que les pel·lícules no haurien de competir perquè no són cavalls ni cotxes de carreres.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Aquest any, Sant Sebastià atorga tres premis Donostia: a Monica Bellucci, Agnès Varda i Darín, un poder numèric femení gens habitual en la vida real. «No tinc cap dubte que si les dones avancessin més en les decisions del món aniríem per altres costats. De moment, no estaríem jugant a veure qui la té més llarga. Però crec que això és una cosa a la qual s’ha de donar forma de manera natural i no amb fòrceps. Les quotes, moltes vegades, es fan només de cara a la galeria».

S’hi resisteix i s’hi resisteix, però no pot evitar la pregunta sobre el desafiament independentista català. «Molts em diran que em fiqui en les meves coses. Però diré una cosa: no es pot oblidar-se d’escoltar a la gent. La veritat la té el poble», acaba dient.