'Madre!': ¿obra d'art o presa de pèl?

Feia temps que una pel·lícula no generava opinions tan antitètiques. Des de la seva primera projecció al Festival de Venècia, Madre!, l’última cinta del director Darren Aronofsky va crear dos bàndols clarament diferenciats sense que hi hagués lloc per al terme mitjà: mentre que a molts els va semblar una obra d’art, altres la van considerar com un autèntic insult.

El cine del director nord-americà mai ha deixat indiferent. És un especialista a posar el públic contra les cordes i tensar els fils mentre disfruta situant-se en territoris poc acomodaticis per provocar una reacció visceral. Els seus universos obsessius, els seus personatges situats a un pas de l’abstracció, aquella necessitat compulsiva que té de convertir en metàfora qualsevol minúscul detall de la narració i la seva tendència al manierisme formal, al bigarrament estètic i a la fragmentació narrativa, pot fascinar o irritar.

En totes les seves pel·lícules hi ha una estranya barreja entre pensament racional i recerca de l’espiritualitat. I gairebé sempre semblen desenvolupar-se en espais mentals, en un altre pla de la realitat que sol adquirir una naturalesa de malson. El lluitador (2008) segueix sent el seu treball més concret i físic, però en realitat els seus films es mouen al voltant d’una estranya coreografia orgànica, com si tinguessin vida pròpia. Això també passa a Madre!.

Ambientada en una mansió de reminiscències gòtiques que sembla respirar al ritme dels protagonistes, transformant-se en un lloc acollidor o bé en un entorn completament hostil. Hi viu una parella aïllada de les coses del món. Ell (Javier Bardem), és un escriptor que es troba en un període de crisi creativa. Ella (Jennifer Lawrence), viu per servir el seu marit: arregla la casa, neteja, ordena compulsivament. Fins que la seva rutina es trenca quan apareix un matrimoni (Michelle Pfeiffer i Ed Harris) disposat a convertir en caos aquella falsa harmonia.

El director segueix en tot moment la perspectiva del personatge de Lawrence. Acompanya amb la càmera cada un dels seus moviments, n’escodrinya la cara davant qualsevol tipus de reacció i ens envolta amb el seu caràcter purament introspectiu. Ens introduïm literalment en les entranyes de la protagonista i sentim la seva angoixa i la seva desorientació a mesura que la realitat es descompon al seu voltant.

A partir d’aquí, l’anarquia s’apoderarà de la funció, també la bogeria i la psicosi, i deixarà d’existir un manual d’instruccions per submergir-nos en el territori de la fantasia i l’horror. El que comença sent un conte pervers sobre ogres i princeses acabarà basculant entre el gènere de la home invasion i la metàfora desaforada al voltant del concepte de creació.

Complicada d’explicar

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Resulta complicat explicar Madre!. Està oberta a múltiples interpretacions, perquè està construïda a partir de munts de metàfores que se superposen. Uns poden veure-la com un xoc entre contraris (femení/masculí, puresa/perversió); altres, com una descripció de la crisi de la parella, o fins i tot com una recreació de tots els mals que conté la societat (guerres, racisme, fanatisme) i que ens porten a un pas del pandemònium. I hi deu haver els que la consideren una presa de pèl i l’obra d’un narcisista.

El que és absolutament indiscutible és el caràcter mitològic i religiós que alberga la proposta, gairebé com si es tractés d’una pel·lícula de tesi teològica: ella simbolitzaria la Mare Terra. Ell, el Creador. També hi tenim Caïm i Abel, Adam i Eva, el fill promès per ser el Messies, el jardí de l’Edèn. El mateix Aronofsky ha revelat que es tracta de la seva particular reescriptura del llibre del Gènesi. Així que, en el fons, està jugant a ser Déu. A La fuente de la vida ja hi havia molts d’aquests conceptes, així com la idea de la circularitat, el cicle de les reencarnacions i la necessitat de trobar un final a la història. Encara que en aquest cas, el millor és que l’espectador pugui construir la seva pròpia interpretació a partir d’unes imatges tan suggestives com poderoses.