Julian Rachlin enlluerna amb l'OBC

En el convuls moment que vivim, el titular de l’OBC, Kazushi Ono, va optar per interpretar l’'Heroica' de Beethoven per obrir la temporada de l’orquestra perquè l’obra apel·la, diu, a la «dignitat de l’ésser humà». Però per si la llarga i intensa 'Simfonia número 3' fos insuficient per simbolitzar l’actual situació, hi va afegir in extremis l’obertura d’'Egmont', obra del geni de Bonn composta per acompanyar una peça de Goethe. La partitura narra la lluita de l’heroi flamenc que va protestar contra la imposició de la Inquisició als Països Baixos i, tot i que va acabar executat, el seu exemple va atiar la rebel·lió del poble que va conduir a la independència.

Les composicions eren molt oportunes per descriure a través de la música els sentiments i quimeres de l’ésser humà en les presents circumstàncies, però el programa es va completar amb la presència del captivador violinista letó Julian Rachlin, que en la seva recreació del 'Concert per a violí i orquestra, opus 35' de Txaikovski, considerat en el seu moment com a impracticable per les seves dificultats, es va erigir en el gran protagonista de la vetllada. La seva actuació va ser realment memorable i el públic va acabar aclamant-lo reiteradament després del seu desplegament de virtuosisme, que va continuar en la propina oferta.

Solista amb Stradivarius

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Rachlin va estar ben recolzat per l’orquestra, tot i que en algun moment el seu so va dificultar una mica l’emissió del so projectat per l’Stradivarius del solista. El letó va transitar per la bellesa melòdica de l’'Allegro moderato' brillant en els passatges ornamentals, per entrar en un to més pausat a la 'Canzonetta' del segon moviment, amb protagonisme tant de la corda com de les fustes i les trompes. Aquest passatge condueix a l’'Allegro vivacissimo' final, que remet a tradicionals temes russos i que va ser exposat amb vertiginós ritme, energia i un depurat control tècnic.

L’orquestra es va mostrar homogènia com sempre que la dirigeix Ono. Es nota molt el seu treball, però en la interpretació de l’obertura d’'Egmont' no va passar de la correcció. Van millorar les prestacions en la monumental 'Heroica', dedicada inicialment a Napoleó però finalment consagrada a l’esperit de l’heroisme. El director va mantenir sota control l’assamblatge entre les seccions, portant a bon port, però sense escarafalls, la complexa recreació de la peça. Un esperançador inici.