Lita Cabellut: "No crec que sigui més grotesca que la vida mateixa"

Fa anys que el seu nom sona internacionalment i que la seva obra es cotitza alt, tant, que el 2015 es va convertir en l’artista espanyola més valorada, després de Miquel Barceló i Juan Muñoz. Entrar en el rànquing li va donar certa popularitat a Espanya i ara presenta la seva primera retrospectiva al país: a l’Espai Volart fins al 27 de maig. És l’artista plàstica Lita Cabellut (Sarinyena, 1961).

-És l’artista espanyola més reconeguda internacionalment i a Espanya gairebé no se la coneix, ¿li sap greu?

-Si no ets visible, si no tens una veu, si no tens on mostrar-te, no et poden veure. El no reconeixement simplement és perquè no era visible. No hi ha res a retreure. 

-Però hi ha artistes masculins amb menys valoració que no han patit aquest oblit. ¿Hi ha influït la seva condició de dona? 

-Sempre hi ha hagut un punt de masclisme en el món de l’art. El vivim constantment totes les professionals: La dona ha d’anar més ràpid, caminar més ferma i cridar més alt.

-Fem que la gent descobreixi el seu art: ¿Què pinta Lita Cabellut? 

-Lita Cabellut pinta retrats, pinta la seva història, la seva vida, els seus sentiments, les seves passions, els seus deliris. Lita Cabellut pinta a través d’un retrat anònim el seu propi retrat. Seria molt prepotent i arrogant pintar una cosa que no conec. 

-Tots aquests retrats tenen un punt grotesc, 'kitsch', fins i tot dolorós.

-No crec que sigui més grotesca que la vida mateixa. La vida és molt contradictòria, té moments de color rosa i de negre profund. I els meus retrats són una galeria de sentiments. La vida no és constant, està plena de moments grotescos, moments intensos, moments espirituals... Intento acostar-me a la vida amb l’honestedat de la meva experiència.

-¿Per què utilitza sempre el gran format i esquerda les teles? 

-És la meva tècnica, el llenguatge en  el qual em puc expressar. És la meva manera de posar punts, comes i accents. Els meus retrats sempre expliquen una història, són poemes visuals. No m’interessa pintar un retrat, el que m’interessa és la història que explica el retrat. 

-Una història no s’escriu en un dia, ¿quin és el seu procés de treball? 

-La meva vida artística i la meva vida personal es fonen. Treballo les 24 hores del dia. La meva vida en el món de l’art s’ha convertit en un estat de ser.

-¿Per això s’està obrint a nous formats? Ho dic per la seva col·laboració amb la Fura dels Baus a l’òpera 'Le siège de Corinthe'. 

-Va ser brutal. El llenç m’anava quedant petit, i de sobte va aparèixer Carlus Padrissa, un lleó amb veu d’ocell i amb una personalitat aclaparadora. Jo també soc un lleó. Però ens vam convertir en dues gavines que volaven en harmonia. Seguirem treballant junts. 

-Retrocedim. La seva vocació es va despertar davant 'Les tres gràcies de Rubens'. ¿Què va veure en aquest quadro? 

-Era pura emoció, descobrir un nou món. El que vaig veure van ser tres dones felices, sense vergonya, confortables amb la seva nuesa. Vaig pensar que volia estar en aquell món, en aquella tela, amb elles.

-Té un profund coneixement dels pintors clàssics espanyols i flamencs. ¿Algun de preferit? 

-Goya i les seves pintures negres. Va ser un home molt compromès amb la societat i amb el seu moment històric. I adoro Vermeer, per la seva  delicadesa, el seu silenci, per aquell dolor convertit en grocs i blaus.

-També sent admiració per un músic, Camarón de la Isla. 

-L’escolto quan treballo. És molt bèstia. M’ajuda a anar directament al nivell emocional que necessito perquè arrasa i remou. Et porta cap avall, cap al no-res, cap a la màgia, cap a aquell punt on surten coses inesperades.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-No li he preguntat per la teva infància, ¿ho agraeix?

-Per a mi és molt important que es reconegui Lita Cabellut dona, Lita Cabellut pintora, Lita Cabellut com a persona compromesa. I s’oblidi la nena del carrer.'