Raphael: "Seguiré fins al final"

El pas de Raphael pel festival pop Sonorama va deixar encara més empremta de la que es preveia. Tant en la història de la mostra (oberta des d’aleshores a altres figures melòdiques) com en la seva pròpia. Perquè aquella experiència va donar pas a la idea de gravar 'Infinitos bailes', el disc que avui el porta a un Palau Sant Jordi condicionat al format amfiteatre i amb tots els seients numerats. Un àlbum produït i escrit per artistes de generacions posteriors

–que podrien ser els seus fills i fins i tot els seus nets–, consagrats i novíssims, comercials i alternatius. Noms com Izal, Dani Martín, Rozalén, Bunbury, Manuel Carrasco, Pablo López, Iván Ferreiro, Vega, Diego Cantero o Vanesa Martín. Infinitos bailes i una infinitat de vells èxits per a una cita que es promet tan extensa com intensa.

–Gran part del disc té un halo autobiogràfic. ¿Va proposar de què volia que parlessin les cançons?

–No, no, en absolut. Eren cançons escrites expressament per a mi, però sense cap condicionant. I m’han sorprès molt gratament. Als compositors no els has de dir què han d’escriure.

–¿Mai ho ha fet? ¿Ni tan sols amb Manuel Alejandro o José Luis Perales?

–No. Puc haver suggerit alguna cosa, però en general és millor deixar que siguin ells els que et sorprenguin.

–¿I quina cançó l’ha sorprès més?

–'Volveré a nacer', de Manuel Alejandro. Sobretot perquè la gran sorpresa va venir moltíssim després que l’estrenéssim. És com si hagués endevinat el que anava a passar en la meva vida tres dècades després.

–¿I d’aquest nou disc? ¿La sensacional 'Loco por cantar'?

–Sí. Ja forma part de les joies de la corona. Però al compositor, Diego Cantero, no li vam donar cap premissa sobre el tema. No li vam dir res de res. Això l’hi prometo.

–Semblen paraules seves.

–És que si l’hagués escrit jo, hauria dit exactament el mateix... Encara que de pitjor manera [rialles].

–¿Llavors, la vida segueix sent un joc també per a Raphael?

–Un joc seriós.

–¿És dels que se segueixen posant nerviós abans de cantar?

–He tingut èpoques més insegures, però ara ja fa molt temps que no. A mi la responsabilitat no em posa nerviós. Al revés. Jo sé que el públic és allà amb mi i des que surto em disposo a disfrutar amb ell.

–Vostè es va atrevir a rapejar amb Escándalo ni més ni menys que el 1992. ¿Què li sembla l’eclosió actual del reggaeton?

–Bé... És millor que no em fiqui en això perquè qui sap si un dia m’agafarà per cantar-lo [rialles]. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.

–¿Abans de gravar 'Escándalo' no s’imaginava cantant rap?

–No. Això va néixer d’una aposta de Willy Chirino amb un altre músic que deia que jo no cantaria mai un rap, i Chirino va dir: «¿Que no? ¡Aquest fa el que li doni la gana!» I llavors va escriure aquella part.

–¿'Infinitos bailes' és el treball en què més ha intervingut el seu fill Manuel Martos?

–Ja fa un temps que Manuel està completament bolcat en tots els meus discos, tant en la producció executiva com en la direcció artística.

–Manuel ara també formarà part del jurat del nou OT.

–I jo m’ho passaré molt bé veient-lo. A més, d’aquesta mena de concursos, crec que sempre ha sigut el més atractiu.

–En una ocasió li van preguntar a Bunbury per què li agradava tant escriure per a vostè i va respondre: «Jo no sé si passaré a la història, però Raphael sí que ho farà. I igual per aquí em puc colar jo».

–Enrique és meravellós. En tots els sentits. Em va explicar que la primera vegada que em va veure tenia només 4 anys, quan va anar amb la seva mare al Teatre Principal de Saragossa.

–¿Com es viu sabent que un és un mite i que passarà a la posteritat?

–Jo no soc conscient d’aquestes coses. Ni ho haig de ser ni ho vull ser. Pretenc ser el mateix que era quan vaig començar. Sempre he d’aprendre. Com sol dir-se, jo soc aprenent de tot i mestre de res. I així ha de ser, perquè tenir el cap ple de pardals no li va bé a ningú.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Veient-lo actuar ningú diria que té 74 anys. Un dels seus artistes referencials, Charles Aznavour, segueix cantant amb 93. ¿Vostè es veu sobre un escenari a aquesta edat?

–La veritat és que no ho sé. Això dependrà del públic. Jo, sens dubte, seguiré... fins al final.