Maria del Mar Bonet, d'anada i tornada

L'huracà Irma va sacsejar Cuba fa unes setmanes i és «un miracle», apunta Maria del Mar Bonet, que tots aquests músics hagin aconseguit arribar a Barcelona. Talls elèctrics, retard en els visats… Però res pot frenar la posada en escena d’Ultramar, el disc cubà de la cantant mallorquina, que, després de la seva estrena diumenge passat a València, arribarà avui al Liceu (21.00 hores).

Queda enrere un procés que es remunta a sis anys enrere, quan la concessió d’un premi Cubadisco va portar la cantant per primera vegada a l’illa. En aquell moment es va començar a embolicar feliçment en una teranyina de músics i una cosa va dur a l’altra. La perspectiva del seu 50è aniversari als escenaris va invitar a celebrar l’efemèride amb obra nova i de caracaterístiques inèdites. «Podria haver fet un disc que tingués més a veure amb la meva trajectòria de cantautora, però no era això el que volia», explica. El seu contacte amb músics cubans, establint profundes complicitats, havia de quedar immortalitzat. Que no passés com en la seva aliança, als 80, amb Milton Nascimento, que no va arribar a saltar de l’escenari a l’estudi. «Aquesta vegada havia de ser diferent».

L’ILLA SOMIADA 

En el fons d’aquesta aventura hi ha una proximitat anímica amb la música tradicional cubana. «Quan la vaig descobrir, fa molts anys, vaig pensar que tenia coses en comú amb la mallorquina: les harmonies del tres cubà, dels llaüts i les guitarres, la rítmica…», precisa. I l’imaginari cubà li resultava familiar perquè l’estudiós folklorista Rafael Ginard ho evocava en una obra de capçalera, el Cançoner popular de Mallorca. «La meva bíblia», resumeix ella. «Allà hi ha cançons que parlen de Cuba d’una forma somiadora, com el país que va acollir molts mallorquins, associat al comerç de cotó, aiguardent, tabac…»  

A aquella sonoritat compartida entre les dues illes recorre Pancho Amat, virtuós del tres, un dels còmplices destacats d’Ultramar, que estarà al Liceu amb el seu rerefons d’instruments de doble corda i el seu mestissatge africà. «La música d’aquest disc és una reedició dels cants d’anada i tornada», diu. I Jorge Reyes, contrabaixista i director musical d’Ultramar, el responsable de «buscar a Cuba músics de primera línia per al projecte», que aporta colors més pròxims al jazz llatí.

Una altra capa de l’obra té a veure amb José María Vitier, autor de bandes sonores com la de Fresa y chocolate, pianista que ha comptat en els seus treballs amb veus com Pablo Milanés i Silvio Rodríguez. Seva és la refinada peça Amor, sobre un text que el seu pare, el poeta Cintio Vitier, va dedicar a la seva dona quan era jove. Vitier creu que de l’«afinitat entre el món mediterrani i el cubà» ha sorgit «no només un resum d’identitats sinó una cosa nova, que no existia i que és alhora molt antiga». 

Vitier destaca l’«energia romàntica de María, invencible, utòpica i al mateix temps arrelada en la realitat». Sí, aquesta desena de músics cubans que han vingut a Barcelona anomenen la cantant Maria, i no Maria del Mar, com si del Mar fos el seu primer cognom. I ella no els ha volgut corregir.

FI DE FESTA A L’HAVANA 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El concert s’enquadra en el clímax del programa 50 anys d’escenaris, desenvolupat al llarg del 2017, que inclou recitals a Madrid (dia 15, teatre Fernán Gómez) i Palma (18, Teatre Principal), així com un final de festa a l’Havana per al 10 de febrer.

Encara que Ultramar és un disc «molt lluminós», anuncia que cantarà «alguna cançó més» d’un altre signe, «que té a veure amb el moment que estem vivint», apunta. El seu clàssic Què volen aquesta gent? ha tornat a sonar als carrers, cosa que li sembla alhora «molt maco i molt trist», en al·lusió als fets de l’1 d’octubre. «Em recorden quan tenia 18 anys, els temps de les manifestacions i la violència que hi havia. Això no se t’esborra mai», assenyala Maria del Mar Bonet, que critica «la violència tremenda del Govern espanyol amb gent que tan sols anava a dipositar un paper en una urna».