Una ultra-Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet no volia commemorar '50 anys d’escenaris' amb concerts antològics: això ja ho va fer a 'El cor del temps', quan va celebrar els 30. I estirant el fil de les cançons de treball, de la sintonia amb els ritmes i la memòria màgica de Cuba, va cobrar forma 'Ultramar', un disc que no només travessa oceans sinó els mateixos límits de l’artista mallorquina, i que divendres va projectar a una lluminosa i canviant ultra-Maria del Mar en un escenari inèdit per a ella, el del Liceu.

Els músics sempre han jugat un paper destacat al seu món i és possible que aquest cop el seu protagonisme fos fins i tot més gran, començant per Pancho Amat, amb el seu colorista tres, i el grup Cuerdas del Monte, que van arrelar la primera seqüència del recital a la Cuba camperola. Així, 'Com un mirall' va obrir la nit en forma de jota tropical, embolcallada en una vibrant teranyina de tres, guitarra i llaüt. Aquesta va ser una de les set cançons incorporades al repertori sense formar part d’'Ultramar', com 'Cançó de na Ruixa Mantells', sobre «una dona que va perdre el seu amor al mar». La seva tragèdia interior va quedar una mica matisada per la dolçor instrumental. El diàleg entre el Mediterrani i les Antilles es va convertir en familiar a 'Zapateo', fonent un text recollit pel cançoner del pare Ginard i una música popular cubana.

Illa dins l'illa

El piano de José María Vitier ens va introduir en una altra illa dins de l’illa a través d’una somiadora 'No voldria res més ara' que va conduir a 'Danza de fi de siglo' i 'Amor': el perfil més romàntic, també més canònic, de la cantant, imposant la seva profunditat vocal entre arpegis refinats. Una seqüència d’alta volada que ella va tallar després en sec anant-se’n a l’altre confí del faristol amb un 'Sempre hi ha vent' primitiu, de rerefons africà, pòrtic de la Cuba mundana, amb aromes jazzístiques, que es va obrir pas de la mà de Jorge Reyes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les cançons amb perfum de boleros, 'Tant com te cerc', de Guillem d’Efak, i 'Viure sense tu', es van retrobar amb la versió més luxosa de les seves essències i la seva sensualitat natural, com si tornessin a casa i se la trobaran convertida en una acollidora mansió colonial. També aquella convulsa 'Cançó de les princeses africanes', una càlida 'Jim' i la pujada, oberta a improvisacions, d’'Els boscos del pensament'.

Un dels clàssics de la cantant, 'Què volen aquesta gent?', ha sigut evocat aquests dies als carrers i va cobrar vida al Liceu, dedicat «a la gent que va patir aquell diumenge», en al·lusió a l’1-O. Versió baptismal, a veu i guitarra, en contrast amb el viatge que la desena de músics implicats, reunits en escena, van donar a 'La balanguera', amb una vitalitat rítmica ja impregnada per sempre en el món de Maria del Mar Bonet.