IDEES
La maleïda nostàlgia
blade-runner-2049-gosling
La nostàlgia és un error, deia José Luis de Vilallonga. I també pot ser un horror, hi afegeixo jo: em començava a recuperar de la depressió soferta després d’empasar-me els 18 capítols de la tercera temporada de 'Twin Peaks' quan no se’m va acudir res millor a fer que veure 'Blade runner 2049'. Crec que a aquesta figura se la coneix com a contumàcia en l’error. La cosa és tremendament humana i té certa lògica: a tots ens agrada tornar a llocs en què hem sigut feliços, siguin reals o imaginaris. D’aquí ve la il·lusió infantil que vam sentir quan ens vam assabentar que tornava la nostra sèrie preferida o que la pel·lícula que tant ens va agradar a finals dels 70 comptava amb una seqüela firmada, a més, per un cineasta tan interessant com el quebequès Denis Villeneuve. Però ja se sap que il·lusió és sinònim d’engany, així que alguns ens hem endut dues decepcions amb el retorn a 'Twin Peaks' i a la putrefacta Los Angeles del clàssic de Ridley Scott (per cert, ¿recorden quan ens pensàvem que era un autor i un humanista i al final vam descobrir que tot just era un realitzador solvent que, depenent del guió, l’encertava o la vessava? ¿Per què crec que ens passarà el mateix amb Villeneuve?).
Si la nova temporada de 'Twin Peaks' era una absurditat interminable que no anava enlloc, 'Blade runner 2049' es revela com una llarguíssima i innecessària seqüela que no aporta res de nou, com no sigui l’avorriment que desprèn des dels primers minuts i que no remet en gairebé tres hores. Amb un guió pretensiós, solemne i presumptament metafísic, una posada en escena elegant i poca cosa més i una imatgeria visual que no afegeix res a la que ens va impressionar fa dècades, és una de les seqüeles més tristes de tots els temps. I tampoc hi ajuda Ryan Gosling en el paper principal, un paio que sempre em recorda la descripció que Sergio Leone va fer de Clint Eastwood, segons la qual, Clint només tenia dues expressions, una amb barret i una altra sense. En el cas de Gosling, té una expressió quan fuma i una altra quan no fuma. I, en qualsevol cas, he vist entrepans de cansalada més expressius que ell.
El que deiem: la nostàlgia és un error i un horror.
