Javier Sierra: "Necessitem connectar-nos amb la sublimitat"

El premi Planeta és transversal i 'democràtic', per dir-ho d’alguna manera. En la seva trajectòria hi caben dos premis Nobel –encara que el de Cela quedés esquitxat pel plagi– i a l’altre extrem, com és el cas d’aquesta edició, escriptors com Javier Sierra. L’autor és la resposta local a Dan Brown, que no ha tingut manies a aparèixer en un programa com 'Cuarto Milenio' desembullant misteris esotèrics. Un dels més transitats, l’enigma del Sant Grial, la copa que Crist va utilitzar en l’últim sopar, està en el centre de la novel·la guanyadora 'El fuego invisible'.

–Ha guanyat el Planeta amb una obra d’entreteniment. ¿Aquesta és la seva intenció? 

–El que pretenc és il·luminar.

–Molt místic el veig.

–La meva no és tant una visió religiosa com que el lector aconsegueixi un efecte que li faci veure les coses des d’un punt de vista diferent. Quan et poses les ulleres amb una òptica diferent i t’enfrontes a la realitat descobreixes que la vida és molt més rica del que pensaves.

–Entretenir en un moment de tensió com l’actual no sembla tan dolent.

–Però potser el que necessitem és precisament amplitud de mires. La meva visió és que el conflicte de l’encaix de Catalunya a Espanya és minúscul, l’Univers té coses molt més grans de què ocupar-se. La meva visió és més còsmica.

–La de diumenge va ser una gala del Planeta estranya, sense polítics de primera línia.

–Jo m’hi vaig sentir a gust, perquè el baix perfil polític que va tenir la nit va fer que lluís molt més el perfil literari.

–Però era difícil oblidar la pressió política exterior, després de l’anunci del trasllat de la seu de Planeta.

–Sí, però vaig sentir que es quedava fora. I això va fer que es guanyés temps per parlar de creació. Les taules van estar molt animades, hi va haver molt bon ambient.

–¿El seu interès pel Sant Grial ve de lluny?

–Vaig néixer a Terol. La província és fronterera amb València i quan era petit sempre em van explicar que el grial era allà, a la catedral, la seu de València.

–¿I ho creu? 

–El que crec és que el grial de València, en el moment que apareix, és un element de propaganda per animar els cristians a reconquistar Terra Santa. El que ens diu és que els símbols són molt importants. A més, si ens creiem l’últim sopar, tal com ens l’han explicat, hi va haver almenys 12 copes.

–¿Quin valor simbòlic dona al grial?

–Aquesta no és una novel·la tòpica sobre la recerca de la relíquia. Parla més del seu valor. ¿Per a què serveix el grial? Que justament és la pregunta que el 1180 formula Chretien de Troyes en el primer llibre en la història en què s’esmenta i que l’autor mateix va deixar sense respondre perquè devia morir abans d’acabar un llibre que va despertar la febre griàlica. El que jo faig és prendre aquest testimoni i miro de portar-lo fins al final.

–¿Com s’hauria d’interpretar aquest simbolisme en el materialista segle XXI. ¿No ens queda una mica lluny? 

–Quan Chretien de Troyes descriu el grial no parla de cap copa, sinó d’un objecte que sosté una dama que camina en un seguici i d’aquell objecte n’irradia una llum que ofusca totes les altres llums. I això és una meravellosa metàfora de la il·luminació interior. Aquella metàfora també apareix a 'La lámpara maravillosa', un rar llibre de Valle Inclán, un tractat d’autoajuda espiritual que ha sigut molt inspirador per a mi. La gran pregunta del meu llibre és d’on venen les idees.

–¿I d’on venen?

–De la raó, per descomptat, però també de la sensibilitat que tenim per connectar-nos amb la sublimitat. El creador és un canal, rep, sintonitza amb les coses que són allà fora i les transmet. I aquesta és l’alquímia màgica del procés creatiu.

–El seu grial sembla molt transcendent, però al capdavall aquesta és una història d’aventures.

–Sens dubte. Totes les meves no-vel·les són novel·les d’aventures. ¿Per què hauria de renunciar a la part lúdica? La diversió és la cinta transportadora sobre la qual col·loco les idees del llibre. Evidentment que vull entretenir el lector, però també desitjo que quan arribi al final del recorregut es quedi amb un bon munt de sensacions i inquietuds. I que senti aquella meravellosa energia que es percep quan s’acaba una gran novel·la i vol continuar aprenent sobre el que s’hi ha trobat.

–A més a més de proposar aquestes grans emocions, també val com a guia esotèrica de viatge.

–La novel·la arrenca a Dublín, d’allà salta a Madrid, a Barcelona i a Osca.

–¿Què és el que hi pasa a Barcelona?

–Allà hi ha la clau de la novel·la. Centrada en els frescos romànics que es troben al Museu d’Art de Catalunya (MNAC). En el relat he traçat un fil conductor entre els diferents absis que sorprendrà i convidarà moltes persones a acostar-s’hi per comprovar-ho per elles mateixes.

–¿L’afalaga que el comparin amb Dan Brown?

–Jo soc lector de Dan Brown, el conec i hem parlat en alguna ocasió. Ell posa molt més pes en l’acció trepidant que en el missatge. A mi m’agrada posar l’accent en el missatge i des d’aquest punt de vista som diferents. Una vegada, Dan em va enviar una de les seves novel·les amb una dedicatòria molt graciosa que deia que devem ser bessons separats al néixer perquè tenim grans idees comunes.

–¿És així?

–Sí, quan es va produir l’eclosió d’'El codi Da Vinci', jo vaig publicar 'El sopar secret', una novel·la sobre Leonardo. A més a més acostumem a coincidir en els temps de llançament de les nostres respectives novel·les.

Notícies relacionades

Un Planeta per a Javier Sierra

Barcelona, capital de la innovació social

–En la recent novel·la de Brown, Barcelona també hi té protagonisme. 

–Són coincidències. La meva vida n’està plena.