'Robinson', de Vicenç Pagès Jordà: història d'un llit i d'H.

Fa uns dies, Vicenç Pagès Jordà em confessava que, amb Robinson, havia volgut escriure una novel·la sense haver-se de documentar. Escriure sense haver de recórrer a la seva habitual fixació pels signes del temps. Ho recordo més o menys així. O potser va dir provar d’escriure-la sense referents concrets, sense un perímetre delimitat, amb l’única crossa del plaer d’explicar una història. Amb paraules. Ell mateix ho insinuava, fa temps, quan presentava Dies de frontera: «Una novel·la pot estar ambientada en qualsevol lloc». Efectivament. I ho ha aconseguit, sense ni tan sols fer-hi sortir el nom d’un carrer o d’un grup musical o una cançó, sense aquella seva obsessió explícita pels detalls. Sense ni tan sols anomenar el personatge (un enigmàtic, maniàtic H.). I, tot i això, Pagès ha fet un pas més en la seva carrera, majestuosa, en la línia de sempre però amb una particularitat que parla del seu virtuosisme. Déu és en els detalls, sí, però en uns altres detalls, perquè, com deia Flaubert (i el mateix Pagès ho recalcava), «qualsevol cosa és literatura si la mires amb atenció». 

    

Pagès ha mirat amb atenció aquest individu que es mou a mig camí de Cosimo Piovasco, El baró rampant d’Italo Calvino, i del Xavier de Maistre del Viatge al voltant de la meva cambra. El primer és aquella «persona que es fixa voluntàriament una difícil regla i la segueix fins a les últimes conseqüències, ja que sense ella no seria ell mateix».  I el segon, reclòs a la seva habitació, experimenta «el goig que fa viatjar en la pròpia cambra a redós de la gelosia inquieta dels homes. Hi ha cap ésser prou desgraciat, prou abandonat, perquè no tingui ni un racó on pugui retirar-se?». 

DOS PROTAGONISTES

L’H. de Pagès no és que tingui una cambra (que hi és: el seu sancta santorum) sinó que en aquest espai hi ha, sobretot, un llit que esdevé l’altre protagonista de la novel·la. També hi ha la Dona i una advocada que podria ser la seva reencarnació, una mena de possibilitat (llunyana i fràgil) de fugir de la misantropia. Però quedem-nos amb el «llit articulat situat en el centre de la paret», i «amb tots aquells artefactes disposats en semicercle amb l’objectiu de facilitar els moviments d’H.: la nevera portàtil, l’orinal mèdic, la bobina industrial de tovallons, el dispensador de barretes energètiques, la capsa hermètica per als residus». Com el baró de Calvino, que un dia va pujar als arbres, H. decideix sobrevolar el món, la realitat que és barreja de certesa, somni i bogeria, amb l’ajut d’un «llit flotant» que li serveix de refugi i de talaia. Que s’enlaira i és fortalesa, un castell. 

    

La vida d’H. està feta de precisió i recurrències. Es un home «de mitjana edat que jau en un llit articulat, un carter sol i cansat amb el pare malalt, nostàlgic d’una festa, d’una bellesa, d’una llum que s’han apagat per sempre». Les regles que ell mateix s’imposa (les línies concèntriques, sense poder fer marxa enrere, les postures que adopta al llit, les manies matinals) són les d’un observador que a vegades intervé bruscament en la realitat (per aconseguir purificar-se; per retornar a la tranquil·litat; per explorar, com un novel·lista) i  a vegades s’avança al fet de viure perquè, sobretot, es deleix pel mètode, per la previsió. 

    

Notícies relacionades

Vicenç Pagès Jordà: 21 anys d'ambició

Barcelona, capital de la innovació social

En aquest esplèndid Robinson, el viatge és, com deia el mateix Pagès de Dies de frontera, «una performance, i la funció del narrador és certificar-ho». Afirmava aleshores: «És un llibre molt diferent, però es nota que l’ha escrit la mateixa persona». Ara, igual. El mateix narrador musculat i virtuós.