El Docfield posa el focus en els èxodes contemporanis

¿Per què ens movem? ¿Com transforma el viatge la identitat personal? ¿La mobilitat humana és una condició, un privilegi, una necessitat? Tres preguntes que l’actual edició del Docfield, el festival de fotoperiodisme i fotografia documental que ocupa Barcelona fins al 30 de novembre, llança al públic però que no pretén respondre. Perquè la cita «ha de ser una proposta per a la reflexió, no un festival de veritats absolutes ni de veritats objectives, ja que tota fotografia és una interpretació de la realitat», afirma la seva directora, Silvia Omedes. 

Amb aquest panorama, la cita proposa 25 exposicions gratuïtes amb el viatge i la mobilitat humana com a tema que engloba dos conceptes: el turisme i els refugiats. Matèries escollides pel públic d’anteriors edicions com a arguments d’interès. No en va, el Docfield arriba a la seva cinquena trobada amb novetats sota el braç fruit de les propostes dels visitants. La primera és aquesta, l’elecció del tema argumental del festival per part dels espectadors; la segona, el canvi de dates, de l’estiu a la tardor, «un període més introspectiu», segons el parer d’Omedes, i amb menys festivals de música amb què competir.

Una altra novetat és la reducció del festival malgrat la seva consolidació i creixement. No és una contradicció, sinó la intenció de facilitar les visites i així la reflexió, objectiu de la cita juntament amb el de valorar la fotografia documental. De les 50 mostres de la primera trobada s’ha passat a 25: «La gent veu una mitjana d’entre 10 i 12 exposicions durant el festival, així que concentrem la nostra tesi expositiva», justifica la directora. De totes les propostes, les nou que formen part de la secció oficial s’agrupen en una ruta que va des del Palau Robert fins al monument de Colom.   

Els autors que participen en les 25 exposicions, algunes col·lectives, són més de 100 i basculen entre les mirades més clàssiques i les més experimentals, encara que l’aposta és sempre per les mirades més independents. I algunes, en primera persona, com les que ofereixen Eyad Abou Kasem i Omar Imam, els dos fotògrafs, tots dos sirians, tots dos refugiats i tots dos amb exposició al Pati Llimona. El primer presenta una espècie de diari personal documentant la seva estada en el camp de refugiats de Würzburg (Alemanya) al qual va arribar, el 2015, després de fugir del seu país natal i travessar Turquia, Grècia i mig Europa. Mentre que Imam aprofundeix en els anhels, les pors i esperances dels sirians confinats en camps del Líban i qüestiona la imatge que d’ells s’ofereix en els mitjans de comunicació.        DE L’ÍNDIA A LESBOS

Eyad Abou KasemOmar Imam

Notícies relacionades

El Último de la Fila tornarà amb una gira el 2026

Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

De murs com a exemple de decadència humana i de la seva incapacitat d’obrir vies de diàleg per resoldre conflictes parla Kai Wiendenhöfer a 'Confrontier' (Palau Robert); i la caiguda del califat a l’Iraq i Síria, a partir de les batalles de Kobane, Palmira, Sirte i Mossul, protagonitza les imatges que Lorenzo Meloni exhibeix a la UB. La violència sexista a l’Índia i la iniciativa de la Fundació Azad de formar dones taxistes per oferir un transport segur a les dones que viatgen soles és el treball que Serena de Sanctis mostra a 'By a Girl', al FNAC. 

El tema del turisme es toca al taller de l’Arts Santa Mònica dedicat a reflexionar sobre les avinences i desavinences entre locals i forans a Barcelona. Ciutat que ocupa l’exposició 'Final de línia' d’Alessandro Vincenzi i Marco Ansaloni, a l’Espai Mercè Sala. La ruta acaba al Museu Marítim amb imatges de diversos fotògrafs que documenten els dos anys de l’oenagé Proactiva Open Arms; i amb l’exposició de Karlos Zurutuza i Ricard García Vilanova sobre els milers de refugiats que en terra líbia sobreviuen esperant la seva oportunitat d’arribar a Europa.