Els autos bojos d'Astèrix

Una multitudinària carrera de quadrigues travessa la península Itàlica en la millor tradició d’aquells 'Autos locos' de Hanna-Barbera o de pel·lícules dels anys 70 i 80 com 'Los locos del cannonball' que han inspirat el guionista Jean-Yves Ferri per recrear «l’esperit i l’ambient d’un ral·li una mica esbojarrat». Només que en lloc del malvat Pierre Nodoyuna, amb el seu gos Patan, el dolent a qui han de superar en ruta el bon jan de l’Obèlix, que porta aquesta vegada les regnes del carruatge, i l’escanyolit i astut Astèrix (acompanyats de l’inseparable gos Idèfix) és l’emmascarat romà Coronavirus, amb Bacillus de copilot. I, compte, el Cèsar no és tan dolent com sempre, bé, segons com es miri: «Li hem donat una dimensió política, és un demagog. Es queda amb la glòria i  els aplaudiments tot i que no és ell el que ha guanyat. Això ho saben fer perfectament els polítics».

Ferri i el dibuixant Didier Conrad van avançar algun detall i la portada fa només 10 dies d’'Astèrix a Itàlia', el seu tercer àlbum –que segueix l’'Astèrix i els pictes' (2013) i 'El papir del Cèsar' (2015)– després que assumissin el repte de continuar amb les aventures dels personatges creats el 1959 per Albert Uderzo i el desaparegut René Goscinny. Però a la seu d’Hachette, a París, el secretisme és tan gran com el que guarda el druida Panoràmix sobre els ingredients de la poció màgica. Cinc milions d’exemplars del nou àlbum, el 37, arriben avui a les llibreries de 25 països (traduïts a 20 llengües), entre ells Espanya, de la mà de Salvat (en català, castellà, eusquera, gallec i asturià). Per evitar filtracions, i amb la firma prèvia d’un acord de confidencialitat, abans de l’entrevista, dimecres a la tarda, els periodistes arribats a l’editorial només han tingut mitja hora per llegir la historieta, prestada en mà, i improvisar noves preguntes.

No hi ha la Penélope Glamour de 'Los autos locos', però sí que hi ha un equivalent femení: dues princeses del regne de Kush (al sud d’Egipte), que enamoren l’Obèlix. «Com que les carreres acostumen a ser coses de nois vam veure que ens podia quedar molt masculí», recorda Conrad, culpable de la idea de donar-los un paper en la carrera a les dues aguerrides africanes.  

A més a més de la corrupció política, no falten referències al canvi climàtic i a les retallades i tradicions de l’estil Astèrix que saben que «els seguidors no entendrien que no hi fossin», com el banquet final, la poció, les trompades d’Obèlix amb els romans, els senglars rostits o els 'cameos' de famosos. «Hi surt Pavarotti, sí», ratifiquen. «Si no els poses, els demanen i si els poses molta gent no els veu…». 

I ¿què oculta la màscara del malvat Coronavirus? «El dolent emmascarat és un clàssic del còmic. Oculta el buit, és una metàfora de la vacuïtat de la competició, que darrere d’un gran campió a qui tothom adula no hi ha gran cosa», respon Ferri.

Però l’àlbum també revela la diversitat de pobles i tribus d’Itàlia que en aquella època envoltaven Roma. «Eren regions amb la seva especificitat i particularitat i el Cèsar no ho tenia tan fàcil». Això els dona peu a parlar de la crisi entre Espanya i Catalunya per la independència, un tema pel qual s’han interessat, demanant quines notícies noves hi havia, just al saludar-me al saber que arribava de Barcelona.

Notícies relacionades

Astèrix viatja a una Itàlia que Juli Cèsar vol unida

El somni de Goscinny

«Es pot vincular, sí. L’actualitat es correspon amb l’àlbum encara que quan el vaig escriure no pretenia insistir en això», assumeix Ferri. No descarten, entre somriures còmplices, algun Astèrix a Catalunya: «Quan es tranquil·litzi una mica la cosa….», afirma el guionista. «Però quan es calmi, si llavors fem un llibre, potser es torna a encendre», somriu el dibuixant.

I tornen els gals per acaba que el missatge d'‘Astèrix a Itàlia’ també és que tots els pobles es poden unir contra l'opressor. ¿Quin? Potser Europa, considera Conrad: “M'agradaria que Europa fos més democràtica. No ho és. Són tecnòcrates que decideixen per tots i per a tots sense tenir ni idea de la realitat de la gent de cada país. I en el ral·li guanyen els més lents, una referència a l'Europa de les dues velocitats”. Còmplice, Ferri ironitza: “Fa falta un gran demòcrata com Trump...”.