Xavier Gens ('La pell freda'): "A Sánchez Piñol li hauria agradat ser Darwin"

El director francès Xavier Gens (Dunkerque, 1975) ha treballat durant cinc anys en l’adaptació cinematogràfica de 'La pell freda', la referencial novel·la d’Albert Sánchez Piñol en què dos homes reclosos al far d’una illa perduda s’han d’enfrontar al setge nocturn d’unes criatures amfíbies. La pel·lícula, rodada en anglès i protagonitzada per Ray Stevenson, David Oakes i Aura Garrido, arriba avui als nostres cines després del seu recent pas pel Festival de Sitges. 

'La pell freda' és una novel·la amb milers de fans, molts d’ells joves, que la consideren iniciàtica, crucial en les seves vides. ¿Li ha suposat pressió estar a l’altura d’aquestes expectatives? La veritat és que no, perquè desconeixia que la novel·la tingués tants seguidors. Però sabent que és tan important per a tanta gent tampoc sento aquesta pressió, perquè he fet la pel·lícula amb el cor, ho he fet tot de la forma més honesta possible, posant-hi tanta emoció com era possible. 

¿Coneixia el llibre abans d’entrar en el projecte de 'La pell freda'? Sí, soc un fanàtic del gènere fantàstic i vaig llegir el llibre el 2009. Em va semblar una obra fascinant, una gran reflexió sobre la por de l’altre en forma de relat d’aventures. Des del principi em vaig adonar que volia portar-la al cine. I, en fi, així va acabar sent, encara que una mica per atzar. Els productors van veure la meva pel·lícula 'The divide', els devia agradar i em van proposar adaptar 'La pell freda'. No vaig dubtar ni un instant. Han sigut cinc anys de treball molt intens, molt personal, i el resultat és aquest, tot un somni.

¿Va parlar amb Sánchez Piñol abans i durant el rodatge de la pel·lícula? I tant. L’Albert va venir a veure’ns al plató de rodatge i jo vaig voler entendre què li passava pel cap, què pensava, just en el moment en què va decidir escriure les primeres paraules del llibre. Ell és antropòleg i vaig voler fer com ell: aproximar-me de manera antropològica a la pel·lícula, de manera científica. Vaig parlar amb ell, vaig parlar amb científics. Vam conversar molt sobre la figura de Charles Darwin. De fet, crec que a l’Albert li hauria agradat ser Darwin. I ell ha inventat, en el seu llibre, la seva pròpia teoria de l’evolució, la de les criatures amfíbies. Els seus monstres no són monstres, són humans que han evolucionat d’una altra manera.

La seva adaptació és molt pulcra, respectuosa, però el seu to de torbació moral i sexual és molt menor respecte a l’obra. Només volia parlar de personatges. No volia incloure escenes eròtiques gratuïtes, volia oferir una visió general més romàntica. Ja s’intueix, veient la pel·lícula, que el protagonista i la criatura amfíbia tindran relacions, però he preferit l’aspecte soft, romàntic, al frontal. Per a mi són molt importants tres paraules que hi ha al final del llibre: amor, amor, amor. Tota la pel·lícula està basada en això: en l’amor i en la incapacitat d’estimar.

'La pell freda' és la seva pel·lícula de factura més clàssica, més reposada. ¿Era l’únic to possible per explicar la història? No vaig voler provar res massa modern perquè s’hauria perdut el classicisme que la història requereix. És una història ambientada el 1914 i havíem de viatjar al 1914. En qualsevol cas, la factura clàssica de la posada en escena està recolzada per un gran treball d’efectes especials. Hi ha molts plans trucats amb CGI, en cas contrari no hauríem pogut fer la pel·lícula que tenia al cap: aquell aire èpic, aquelles hosts de criatures que surten del mar, ataquen el far i tornen al mar...

És pura casualitat, però en el festival de Sitges hem vist dues pel·lícules amb criatura amfíbia: la seva i 'La forma del agua', de Guillermo del Toro. ¡Soc un gran fan de Del Toro! Encara que mai m'hauria imaginat que fes una pel·lícula amb criatura aquàtica el mateix any que jo (rialles). Tinc moltes ganes de veure-la, la veritat.

El seu cine, senyor Gens, sempre ha estat vinculat al cine fantàstic, al terror. ¿Què l’atrau del gènere? Per mi, el cine fantàstic em serveix per evadir-me de la realitat, però també em serveix per explicar coses sobre l’ésser humà. Ho diré d’una altra manera: utilitzo la realitat com una temàtica, però li dono un embolcall fantàstic per escapar d’aquesta realitat.

Notícies relacionades

'La pell freda': el que ens fa humans

Barcelona, capital de la innovació social

En la seva primera pel·lícula, 'Frontière(s)' (2007), vostè va combinar el gore amb l’eclosió de l’extrema dreta a França. Va ser una obra profètica. Per desgràcia, sí... El 2002 hi va haver un augment de l’extrema dreta després dels atemptats de l’11-S. I ara estem en ple període de terrorisme de l’Estat Islàmic, en una situació que va de mal en pitjor. No n’hem après res: només estem repetint els mateixos errors. L’opinió pública s’inclina per l’extrema dreta, desgraciadament, perquè vol protegir-se del desconegut. I això és, exactament, del que parla 'La pell freda'. 

Vostè va formar part d'una generació de cineastes, amb Pascal Laugier, Alexandre Aja o Alexandre Bustillo&Julien Maury, que va renovar el cine de terror francès. ¿Quina és ara la situació del cine de gènere al seu país? Hi va haver un gran moment fa una dècada, sí, però la cosa es va estancar una mica amb la crisi. Es va acabar el finançament i molts se'n van haver d'anar als Estats Units. Ara, però, hi ha una fornada molt potent, molt treballada, pròxima al cine fantàstic, com ho demostra 'Crudo', de Julie Ducourneau, o 'Revenge', de Coralie Fargeat. En podran veure el resultat d'aquí un, dos, tres anys.