Federico Luppi abandona el seu lloc al món

L’actor argentí Federico Luppi va morir ahir a Buenos Aires a causa de complicacions derivades d’un cop que es va donar al cap en una caiguda patida a casa seva fa uns mesos. Tenia 81 anys, i tot i que ja no gaudia de l’aplaudiment unànime de dècades enrere, mirava de seguir actiu i preparava una gira teatral per l’interior del seu país. La notícia del decés ha provocat un fort impacte. Luppi va ser una figura rellevant del cine i la televisió a l’Argentina a partir dels anys 60. Va estendre després el seu prestigi a la resta de l’Amèrica Llatina i Espanya, on va viure i va treballar uns quants anys, i va deixar la seva empremta en innombrables llargmetratges.

Molts el recordaran sempre pel seu paper de Facón Grande a 'La Patagonia rebelde' (1973), una pel·lícula maleïda censurada per peronistes i l’última dictadura. Altres, en canvi, diran que el preferien com l’insubornable sindicalista Pedro Bengoa de 'Tiempo de revancha', film d’Adolfo Aristarain estrenat durant el règim castrense. «Bengoa, mig milió de dòlars. ¿Alguna vegada has vist tants diners junts?», li ofereixen, però ell s’hi nega. «Et perseguiran, seràs empresonat», l’amenacen, i ell riu. En l’escena final troba la seva victòria personal: a manera d’immolació, es talla la llengua. La imatge va tenir un impacte profund en uns moments en què pocs s’atrevien a parlar del que passava.

No faltaran tampoc els memoriosos que relacionin Luppi amb una altra cinta clau del cine argentí, 'El romance del Aniceto y la Francisca' (1967), de Leonardo Favio. Va brillar també al film 'No habrá más pena ni olvido' (1983), una de les pel·lícules clàssiques de la postdictadura, basada en la novel·la d’Osvaldo Soriano i dirigida per Héctor Olivera, un vell conegut de l’actor.

Una personalitat imponent

Fill d’una família d’immigrants italians, alguna vegada havia volgut ser escultor, però la seva vida va canviar amb el teatre. Als 29 anys, el 1965, va arribar al cine amb 'Pajarito Gómez', de Rodolfo Kuhn. A partir d’aquell moment va iniciar una carrera rellevant. Malgrat els seus primerencs cabells blancs, Luppi semblava en cert sentit etern per més d’una generació que el va considerar l’equivalent del que a hores d’ara és Ricardo Darín: un actor que imposava la seva personalitat a les pel·lícules de les quals formava part. Aquesta mateixa centralitat va ser potser l’origen de la rivalitat professional que va mantenir als anys 70 amb Héctor Alterio i Luis Brandoni, dos actors que van haver de marxar a l’exili.

Luppi imposava el seu to més enllà del gènere. Podria actuar a 'Plata dulce' (1982), el film en clau de farsa sobre un dels daltabaixos econòmics de l’Argentina, o, deu anys més tard, a 'Un lugar en el mundo', una pel·lícula d’Aristarain amb José Sacristán que girava al voltant de la pertinaç resistència d’un home a acceptar les regles de joc d’un entorn capgirat, o a 'Martín (Hache)', del mateix Aristarain, al voltant d’un guionista expatriat al·lèrgic a la nostàlgia. I sempre era Luppi, aquella veu, aquell cos, aquells gestos.

Exili a Espanya

L’Argentina, a les acaballes de l’esclat del model neoliberal, va deixar de ser el seu lloc al món. El 2001 va decidir establir-se a Espanya, on uns anys abans havia participat a 'Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto'. A Espanya va rodar 'El espinazo del diablo' a les ordres de Guillermo del Toro, amb qui havia treballat el 1993 a 'Cronos' (també va fer una breu aparició a 'El laberinto del fauno'). Luppi va retornar al país amb l’arribada del matrimoni Kirchner al poder i es va identificar amb vehemència amb aquell procés polític, cosa que li va valer un enfrontament amb els mitjans crítics amb el Govern. Amb aquelles maneres emfàtiques que el distingien al cine, va començar a criticar Mauricio Macri a l’arribar aquest últim a la presidència del país.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va tenir dos fills del seu primer matrimoni. Una de les seves dones, l’actriu Haydée Padilla, el va acusar als anys 70 de ser violent. El febrer passat, Luppi va confessar que tenia seriosos problemes econòmics. «Per primer cop en la meva vida m’angoixo quan arribo a final de mes. No m’havia passat mai això. Arribo justet a final de mes… si hi arribo», va dir. Se sentia rabiós i «amargat». La seva última pel·lícula, en procés de producció, va ser 'Necronomicón: el libro del infierno', dirigida per Marcelo Schapces i basada en el terror metafísic de H. P. Lovecraft.

Tenia plena consciència que la seva etapa d’or havia passat definitivament i que arrossegava un declivi personal. «Hi havia una pel·lícula espanyola basada en un fet real, 'El crimen del capitán Sánchez' –recordava–. Un coronel, enamorat de la seva filla, perquè no es casés amb un senyor Tal, el mata, però l’atrapen. Aleshores, el capellà li diu: ‘Capità, no s’entristeixi ni s’enfurismi, la mort ens arriba a tots’. I ell li respon: ‘Jo no temo la mort, simplement em fa pena deixar la vida’». El decés el va trobar quan intentava tornar a l’arena i presentar-se amb 'Las últimas lunas', una obra teatral que alhora era una meditació sobre la vellesa.