Belén Gopegui: "¿Per què viure i per a què fer-ho? Aquest és sempre el meu tema"

Per l’escriptora Belén Gopegui (Madrid, 1963), que ha firmat algunes de les novel·les amb més implicació social de l’última narrativa espanyola, no hi ha gaire diferència entre les idees i l’acció. D’aquí ve que 'Quédate este día y esta noche conmigo' (Random House), el seu últim treball se sustenti en un entramat de reflexions entre dos personatges molt diferents, Olga, una matemàtica que ronda els seixanta anys, i Mateo, un jove de vint-i-tants fascinat per la robòtica, decidits tots dos a buscar respostes a les relacions humanes.

–Qui busqui una trama en la seva novel·la tindrà una decepció. 

–En general, accions com assassinats, traïcions o pederàstia, per posar diversos exemples, estan tan codificades que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana. Les accions del nostre dia a dia tenen molt més que veure amb parlar, discutir i arribar a conclusions. Crec que les novel·les estan també per tractar el que ens preocupa. 

–¿I la discussió, el tema de fons, quina seria? ¿Potser de quina manera som humans? 

–M’agrada aquesta manera de dir-ho, sí. En realitat, per mi el tema sempre és el mateix: ¿per què viure i per a què fer-ho? ¿Com produir sentit en les nostres vides que no tenen en si sentit? Els meus personatges miren de trobar això. 

–Els protagonistes de la novel·la són una parella atípica, gens comuna en la literatura.

–És un tipus de relació que no trobo als llibres, però volia que les dones de les meves novel·les hi apareguessin per la seva intel·ligència i no perquè les van violar quan eren petites o perquè tinguin una situació de dependència histericoamorosa. També he volgut homenatjar tantes dones grans de les quals he après molt. 

–El llibre està dedicat a Carmen Martín Gaite. 

–Sí, això és explícit, però també he pensat en d’altres. 

–¿Una dona gran té una relació molt menys tirànica en relació amb el seu cos? ¿És això? 

–La relacions amb els nostres cossos, siguem homes o dones, també tenen a veure amb el nostre caràcter. Jo soc bastant introvertida i això ha afectat la meva relació amb el meu cos. Però també és veritat que, a mesura que anem complint anys, les dones ens sentim menys pressionades respecte al nostre cos, que en la joventut ens ocupa massa. Fer-te gran és una manera estupenda de recuperar el temps. 

–La novel·la inclou un agraïment al seu pare, l’astrofísic de la NASA Luis Ruiz de Gopegui, i a la seva mare, Margarita Durán, cofundadora d’Amnistia Internacional. 

–Volia donar-los les gràcies a tots dos, encara que la meva mare va morir fa dos anys, perquè molts dels debats que recullo els han tingut ells. 

–El més original de la seva novel·la és que no es preocupa tant de la humanitat dels robots com de la robotització dels humans, cosa no necessàriament negativa. 

–M’agrada que es vegi així. Hi ha hagut lectures que parlen de l’humanisme enfront de la tecnologia i no era la meva intenció. Es pot ser molt humà perquè et deixes portar per les passions i acabar matant la teva dona per gelosia. No tinc cap predilecció especial per l’essència del que és humà. Benvinguda sigui l’evolució a millor dels materials de  què estem fets. 

–Normalment, les seves novel·les estan molt lligades a la realitat. ¿Per què una proposta tan filosòfica en un moment com aquest? 

–Segurament, després d’investigar narrativament processos més col·lectius, m’he interessat per col·locar-los en un context més ampli. Som éssers polítics però també mortals. Això s’oblida quan estàs ficat en la cadena d’accions, i és normal. És clar que no estarem tota l’estona pensant que morirem. Però volia parlar de dos personatges que ho tinguessin molt present. 

–La urgència dels actuals processos polítics, el pols polític entre Catalunya i Espanya, la forma en què aquesta desavinença està despertant a la bèstia franquista. ¿Tot això podria formar part d’una pròxima novel·la de Belén Gopegui? ¿De quina manera?

–Imagino que tornaria sobre la història d’una esquerra que no va poder –i hem de preguntar-nos per què– aconseguir tenir prou força per no veure’s obligada a renunciar, durant la Transició, a la discussió de la forma d’Estat i del dret a l’autodeterminació. 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–¿I respecte a l’actualitat? 

–L’esquerra avui a penes si aconsegueix intervenir en un horitzó en el qual les eleccions vitals es van tancant cada vegada més i en el qual la victòria del relat es converteix en una cosa més senzilla d’assolir que la victòria de l’argument. No estic d’acord amb els columnistes que ara es queixen que el tema de Catalunya impedeix parlar de la mala situació en què estan la sanitat o l’educació o les condicions de treball, i obliden que durant anys es va consentir aquesta degradació sense que el tema català hi interferís. Així doncs, intentaria pensar la manera de fer que el que està passant no conculqui cap dret, reverteixi en un increment de la igualtat i no esclafi les vides, en especial les dels que no tenen un coixí patrimonial amb què protegir-se.