Un Lenin gegant per a la revolució bolxevic de John Reed

De la casa familiar, Diego Moreno, editor de Nórdica, i el seu germà Daniel, editor de Capitán Swing, guarden una imatge inesborrable: un bust gegant de Lenin que la seva mare tapava convenientment amb un llençol quan hi havia visites. Era cosa del seu pare, comunista convençut. Són presències que deixen empremta. Tots dos són els responsables del rescat d’un indiscutible clàssic de referència de la Revolució d’Octubre, que brilla entre l’allau de novetats sobre el centenari de l’aixecament bolxevic. Es tracta d’una irresistible –i cuidada fins al mínim detall– coedició de luxe (marcada en vermell, blanc i negre pel pinzell de l’il·lustrador Fernando Vicente) de Diez días que sacudieron el mundo, del periodista nord-americà John Reed (Portland, 1887-Moscou, 1920). La seva narració, publicada el 1919, és la crònica de primera mà del reporter, que va arribar a la llavors Petrograd (Sant Petersburg) el setembre del 1917, on va fer amistat amb Lenin.

    

Precisament «Reed descriu Lenin com un home baix, calb, de cap bombat, que vesteix roba vella i polsegosa. No obstant, cada vegada que en el seu relat surt Lenin, i hi surt molt, la seva figura se sent com la d’un gegant. Quan puja a un faristol i comença a parlar, tothom es queda bocabadat i callat», explica Vicente (Madrid, 1963), que recorda que, contràriament, Stalin gairebé no surt, encara que sí Trotski. Per això, l’il·lustrador va utilitzar la metàfora visual i va dibuixar Lenin com un gegant que «canta al nou home» i embruixa obrers i pagesos.

A PUNT DE SER AFUSELLAT

Vicente, de tradició molt pictòrica i veterà il·lustrador, va treballar durant un any amb acrílic sobre paper i amb cavallet o directament amb els fulls a la paret del seu petit estudi, perquè això li permetia anar penjant totes les peces i anar veient el treball en conjunt. En total, 27 il·lustracions –que ben aviat preveu exposar a Barcelona– esquitxen la crònica periodística i mostren «un mosaic de la revolució». No hi falten els moments cabdals: «L’assalt al Palau d’Hivern, amb les llampades i canonades que es veuen a través dels vidres –ressalta el dibuixant–. De fet, allà estan a punt d’afusellar Reed. També l’angoixa que es respira, de la gent que no sap què està passant davant la gent que segueix fent la seva vida normal. Quan ell mateix empunya el fusell prenent partit...»

    

Reed no enganya sobre la seva empatia amb la causa comunista, però aclareix: «Durant la lluita, els meus sentiments no van ser neutrals. Però a l’explicar la història d’aquells dies heroics he intentat mirar els fets amb els ulls d’un reporter conscienciós i interessat a consignar la veritat», escriu. Al tornar als Estats Units, les seves idees li van valer ser acusat d’espionatge. Es va escapar i va tornar a la Unió Soviètica. Allà, a Moscou, va morir de tifus, amb tan sols 32 anys, el 17 d’octubre del 1920 i va ser enterrat al Kremlin al costat d’altres líders soviètics. No en va, Lenin havia definit Diez días que sacudieron el mundo com «l’exposició més veraç i vívida dels fets que són tan importants per comprendre degudament la revolució proletària».

    

La Revolució russa no va enxampar Vicente fora de joc. Ja havia il·lustrat El manifiesto comunista, de Marx i Engels, també per a Nórdica, de la qual és autor habitual. Però aquesta vegada, assenyala en una escapada a Barcelona, es va inspirar en «l’estètica soviètica» de cartells de propaganda de l’època, com els d’Aleksandr Ródtxenko. Això li permetia reivindicar que «aquells dies també va tenir lloc una revolució artística» en què van florir creadors del corrent suprematista com Liubov Serguéievna Popova o Kazimir Màlevitx. L’il·lustrador, que no havia llegit la crònica de Reed fins que va assumir el repte d’il·lustrar-la, va trobar la seva altra font de documentació a la Royal Academy de Londres, visitant la completa exposició sobre la Revolució russa, de la qual va sortir amb el catàleg i un munt de llibres sobre el tema sota el braç.

NOVA TRADUCCIÓ

El llibre, que en menys d’un mes ja ha esgotat un tiratge de 3.000 exemplars, aporta, a més, una nova traducció d’Íñigo Jáuregui (l’anterior era la de fa 90 anys) que, segons Vicente i Diego Moreno, fa més assequible la narració i l’alleugereix. Ja des del mateix títol, que en anglès utilitzava el verb to shake en passat i que en castellà s’havia popularitzat com a «estremecieron» o «conmovieron»: Jáuregui ha optat pel més encertat «sacudieron», al parlar d’uns dies que van canviar la història del segle XX. 

    

Segons Moreno, el lector que s’acosta a aquest tipus d’assaig il·lustrat és, sobretot, aquell «que no coneixia prèviament l’obra i que veu en aquestes edicions el moment d’acostar-se a un clàssic. No és tant, en contra del que pugui semblar, un públic militant i comunista».

Notícies relacionades

L’ISE eleva el seu impacte a BCN a 470 milions

Netflix troba un filó en l’adaptació de clàssics literaris

    

Vicente ja ha acceptat sense haver-s’ho de pensar dues vegades la proposta de Moreno d’il·lustrar l’altra gran crònica d’una revolució de John Reed: México insurgente (1914). Aquesta aquesta vegada, el gegant serà, sens dubte, Pancho Villa.