Ricardo Darín: "Espanya i Catalunya han de cuidar el to per poder parlar"

Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) torna a la cartellera teatral barcelonina amb 'Escenas de la vida conyugal', una comèdia d’Ingmar Bergman que retrata les relacions de parella. L’obra, en què Andrea Pietra dona la rèplica a Darín sota la direcció de Norma Aleandro, estarà només fins diumenge al Teatre Tívoli, on ja la va protagonitzar el 2015.

–És curiós que aquesta obra, que al cine és amarga, es transformi al teatre en una comèdia.

–És que la gent no s’ha de confondre. Aquesta no és la pel·lícula ['Secrets d’un matrimoni'], sinó una obra de teatre que va escriure després. Fa dos anys, un crític que no sabia que Bergman va escriure l’obra teatral en un to molt diferent de la minisèrie de televisió i de la pel·lícula va titular la seva ressenya «L’assassinat de Bergman». Ens va fer gràcia perquè la crítica no era dolenta, però afirmava que el to era un altre. Està bé aclarir-ho i que ningú es confongui. Nosaltres no hem canviat res, va ser Bergman. La fusió amb el nostre estil, per dir-ho de forma perfumada, fa que la gent encara rigui més fins i tot en situacions tràgiques.

–¿Norma Aleandro n’ha fet un gra massa amb la comèdia? 

–En absolut. Ella, que va fer aquesta obra com a actriu amb el gran Alfredo Alcón, ja em va prevenir quan vam començar a assajar-la fa cinc anys: «Et sorprendrà molt la quantitat de vegades que la gent riu de coses que no són gracioses». El conflicte plantejat en escena produeix una certa incomoditat i moltes vegades la vàlvula d’escapament és la riallada. L’espectador es vacuna del que passa rient.

–¿La recomana a parelles en crisi? 

–Seré absolutament sincer: la veritat és sempre el camí més curt quan hi ha amor verdader. Però també pot ser el més dolorós. En termes d’aprofitar la vida fins a l’última gota, a mi em sembla que sí, que està bé per a parelles en crisi. Una de les coses que m’agraden més del meu personatge és que no té trampes. Ve, mostra el seu conflicte i l’hi planteja a la seva dona, i pregunta: «¿Què fem?» Això no acostuma a passar a la vida real. Un tendeix a amagar i a mirar de solucionar els problemes pel seu costat.

–Deu saber que s’ha comparat la relació de Catalunya i Espanya amb la d’un matrimoni mal avingut... 

–Jo ho veig com una qüestió més familiar que conjugal. S’ha permès que les coses arribessin a un punt des del qual és difícil desentranyar si hi ha o no verdadera intenció d’escoltar l’altre, d’intentar entendre’s i de canviar el to. Segons el to que es fa servir és molt difícil poder parlar, d’aquí ve la importància de cuidar-lo. Aquest conflicte és massa complex per poder improvisar al respecte. S’ha de conèixer en profunditat per parlar-ne, però, en termes generals, des de fora, la sensació que un té és que hi ha un enfrontament innecessari. S’hauria d’intentar aconseguir –potser s’ha intentat i no s’ha aconseguit– un verdader diàleg.

–No hi ha gaires ponts creats. 

–Ara està complicat, és cert, però hi ha tanta gent en joc, tantes ànimes i tantes famílies, amics i parelles compostes per gent d’aquí i de fora. Ha corregut tanta aigua sota el pont que el que més temo és la ruptura dels teixits en termes amorosos, la quantitat d’amics, familiars que tenen posicions enfrontades. ¡I ni vull imaginar què deu passar als llocs de treball i les empreses! Hi ha certs teixits que, quan s’esquincen, és molt difícil recompondre’ls. Per això s’ha d’anar amb molt de compte, ser més amorosos i sensibles, i no permetre que s’estripi aquest teixit.

–Parli’m del seu nou film. 

–Estic rodant 'Todos lo saben', una pel·lícula amb un director extraordinari, l’iranià Asghar Farhadi, una experiència nova i absolutament inèdita. Em va invitar a rodar aquesta pel·lícula amb diversos amics catalans i espanyols: Javier Bardem, Penélope Cruz, Eduard Fernández, Barbara Lennie... El tema de què parlàvem era permanent durant el rodatge, com pots imaginar. Tots els meus companys estan preocupats. Necessiten i volen una sortida i advoquen per tenir-la, perquè hi ha gent que ho està passant molt malament. Tinc col·legues de totes les regions d’Espanya i els noto molt preocupats. És un tema que ens toca a tots, fins i tot als que no som d’aquest país però l’estimem.

–¿Com és l’experiència de treballar amb Farhadi?

–Al pertànyer a una altra cultura, sota la seva batuta treballem amb altres paràmetres que ens obliguen constantment a revisar els conceptes i la nostra manera d’enfocar el treball. És alliçonador, d’un aprenentatge diari. Cada dia me’n vaig del rodatge amb alguan cosa nova, i això, a la meva edat i a aquestes altures del camí, és molt important per a mi.

–Pocs aconsegueixen triomfar tant a les telenovel·les com en pel·lícules d’Oscar. 

–He tingut molta sort perquè vaig escapar dels prejudicis, injustos, amb què es jutja els actors de televisió, mitjà on vaig començar a triomfar de jove. També és cert que en un determinat moment vaig tenir visió i no em va espantar modificar la meva carrera i acceptar nous desafiaments. No m’ha agradat mai instal·lar-me en el que ja és conegut per més efectiu que hagi resultat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿És cert que no va fer mai cap classe d’art dramàtic? 

–Vaig començar en diverses escoles, però mai vaig acabar res perquè em sentia fora de lloc. Moltes coses que ensenyaven ja les sabia, me les havien explicat els meus pares. Jo he après actuant. Mai vaig fer escarafalls de cap treball, de tota mena, no només artístics. Vaig heretar de la meva mare una energia tremenda i potent. Moltes vegades a la nit m’he de clavar un cop de martell per poder dormir. Vaig fer de tot i en el camí he mirat d’incorporar coneixements. M’agraden els desafiaments. Dirigir pel·lícules està en el meu punt de mira.