El primer concert rock a Corea del Nord

'Liberation day', la pel·lícula que avui inaugura el 15è festival In-Edit de documental musical, comença pràcticament amb un segment del programa satíric Last week tonight en què John Oliver explica una notícia que no és broma, és veritat. El 15 d’agost del 2015, coincidint amb el 70è aniversari del seu alliberament del jou imperialista japonès, Corea del Nord havia d’acollir per fi el concert d’un grup rock occidental. «¿The Rolling Stones? ¿U2? ¿Un imitador de Michael Jackson?», es preguntava Oliver. «No. Serà, i això és veritat, un grup art-rock eslovè anomenat Laibach».

Això era veritat i va passar. En certa manera, diran els més ficats, l’elecció era perversament adient. Nascuts en el si de la Iugoslàvia de Tito, Laibach han fet seu l’imaginari totalitari (vegeu aquells vídeos amb impositiva estètica de propaganda) sense preocupar-se en excés per explicitar una distància irònica. Però la seva idea de base no és, en realitat, tant la defensa del feixisme com revelar les similituds entre societats sota règims castrants i societats suposadament lliures.

«És la mateixa idea latent en el meu treball», explica via Skype el noruec Morten Traavik, director de Liberation day amb Ugis Olte. «¿Fins a quins punts són totalitaris ells i som lliures nosaltres?». Com Laibach, Traavik també sap de controvèrsies. Des de fa uns quants anys treballa en projectes d’intercanvi cultural entre Noruega i la República Popular Democràtica de Corea. La celebració el 2012 del primer festival noruec de Corea del Nord, Yes, we love this country!, va ser objecte d’acalorats debats al Parlament a Oslo.

L’ART COM A EXPERIMENT 

Si Laibach van acabar tocant davant 2.000 coreans no va ser per insistència de Kim Jong-un, sinó gràcies a Traavik. Després de dirigir per a ells el vídeo de The whistleblowers, artista i banda van entaular converses sobre una possible adaptació del musical Somriures i llàgrimes amb versions en la veu cavernosa de Milan Fras. No es va arribar a fer, però part del repertori va acabar sonant a Pyongyang, a més d’una versió del The final countdown d’Europe. Un altre cop: això és veritat.

Cal pensar en la visita de Laibach a Corea del Nord com una mena de regal enverinat: Occident tornant a la nació un reflex, si és possible, més exagerat del seu imaginari politicoideològic. Quan pregunto a Traavik per la intenció del viatge, calla uns segons i després diu: «Soc molt escèptic respecte a l’art amb agenda política. Jo crec que l’art hauria de ser, sobretot, un experiment. No pots decidir a priori quina és la teva intenció».

Segons Traavik, «Corea del Nord va ser molt valenta a l’acceptar la visita de Laibach», però els mateixos Laibach van ser valents a l’anar-hi. Més que una comèdia absurda, Liberation day és gairebé un thriller de tensió continguda. L’arribada a Pyongyang, una sessió de fotos a la plaça de Kim Il-sung i, en general, tots els preparatius del concert estan recorreguts per la por a fer una cosa que no s’hauria de fer mai. Quan un dels membres del grup surt de l’hotel pel seu compte (està prohibit), tem que al ser descobert rebi una pallissa com a càstig.

Sigui com sigui, Traavik té l’opinió que Corea del Nord només suposa una verdadera amenaça per als seus ciutadans. «S’acostuma a dir que és una amenaça per a la pau mundial. Però en la meva primera visita –la que el va portar pel concert era la 15a–, em va quedar clar que aquest país no podia ser una amenaça per a Costa Rica ni per al món en general. Ni tan sols encara que volgués».

Expliqui’s. «Tothom coneix les desfilades militars a la plaça de Kim Il-sung. D’acord, són bons fent el pas de l’oca i fent tots aquells moviments en sincronia. Però si un es fixa en els uniformes, les armes… Qualsevol amb una mica de coneixement militar veuria que és material antiquat. A vegades per fer aquests esdeveniments no els queda més remei que agafar un avió comercial i pintar-lo amb colors militars temporalment perquè amb prou feines tenen avions».

L’HORA DE LA VERITAT 

Compte, segueixen espòilers. El clímax de Liberation day és un petit extracte del concert en què podem veure les cares, sobretot, d’estranyesa, passivitat i confusió del públic nord-coreà davant l’actuació de Laibach. Només una dona segueix el ritme de The whistleblowers. La immensa majoria només mira de descodificar què dimonis està passant allà dalt. «Tampoc és una reacció tan estranya davant un concert de Laibach; ni tan sols a Occident», diu Traavik, amb un petit somriure.

Notícies relacionades

In-Edit, l'any de la veritat

15 anys d'In-Edit

Per desgràcia, el concert no ha comportat una obertura del país a influències foranes. «Crec que, de fet, hem aconseguit convèncer-los de no portar a tocar a ningú més», afirma Traavik somrient un altre cop. «Potser hauríem d’haver portat Julio Iglesias com a primer concert», afegeix.

És al final de la nostra conversa per Skype quan el director s’atreveix a donar una intenció per a l’atreviment: «Si hi havia una intenció, era comprovar si es podia fer. Altres interpretacions curioses són possibles, sens dubte, però a un nivell bàsic era sobretot això. I resulta reconfortant saber que es va poder fer una cosa tan estranya en un lloc com Corea del Nord, fins i tot sota unes circumstàncies extremes».