'Krazy Kat', el gat boig ocupa el Reina Sofia

«El gos odia el ratolí i venera el gat, el ratolí menysprea el gat i odia el gos, el gat no odia a ningú i estima el ratolí». Així sintetitzava el poeta nord-americà E. E. Cummings, fan incondicional de Krazy Kat, la inversió de papers del trio protagonista de la longeva tira còmica, un dels seus trets distintius que dona per més d’una sessió de psicoanàlisi. Els personatges van néixer el 1910 de la genialitat de George Herriman i el van acompanyar fins a la seva mort, el 1944, quan aquest referent i pioner del còmic nord-americà va deixar inacabats a la seva taula de treball sis dibuixos. Peces que ara són propietat d’un dels seus múltiples i il·lustres fans, l’historietista Chris Ware, que les ha prestat per a la retrospectiva més gran que s’ha brindat mai a Herriman, instal·lada fins al 26 de febrer en el museu Reina Sofia de Madrid.

  

Oli sobre llenç de 'Krazy Kat', de 1937 / KING FEATURES SYNDICATE

 

Amb 160 peces, entre originals i pàgines de diaris, l’exposició Krazy Kat és Krazy Kat és Krazy Kat vol contribuir a «diluir la barrera entre l’alta i la baixa cultura, en què el còmic sempre va ser tractat com un subproducte artístic, associat a la comicitat, a la cultura popular o al públic infantil, fins que va començar a recuperar prestigi amb gent com Art Spiegelman (Maus) i el concepte de novel·la gràfica», emfatitza Rafael García, comissari de la mostra juntament amb Brian Walker.

    

Krazy Kat (que va editar Planeta De Agostini) i les seves múltiples interpretacions protagonitzen el gruix de l’exposició. Una és la lligada a la inversió de rols entre els animals, sorgida «de la necessitat de narrar que s’és un altre, que s’és diferent», diu el comissari en al·lusió al fet que Herriman va ocultar en vida que era una persona «de color», com es va descobrir als anys 70 en la seva partida de naixement.

 

Sala de l'exposició amb la projecció de 'L’il Ainhil' / JOAQUÍN CORTÉS / ROMÁN LORÉS 

   

Va néixer a Nova Orleans el 1880 en una família criolla que va emigrar a Los Angeles per la pressió segregacionista. Allà, Herriman, mulat de pell clara, es va fer passar per blanc. «Si no, mai s’hauria casat amb una blanca ni aconseguit treballar per als grans diaris de l’època», afirma García. «Krazy Kat era un reflex de si mateix i de la seva biografia. En moltes tires apareix el gat tocant el banjo de carbassa, instrument típic dels esclaus».

Tires de prestigi

El mateix Herriman va qualificar la seva criatura d’«ésser indefinit, com un elf, sense gènere», cosa que, explica el comissari, sumat al fet que estava enamorat d’un ratolí (Ignatz), «resultava una cosa bastant subversiva fa 100 anys». A això s’hi afegeixen les anàlisis freudianes pel fet que Krazy Kat malinterpreti com a signes d’amor les agressions d’Ignatz, que no deixa de llançar-li ­totxos.

 

   

Perquè la sèrie, tot i la seva aparent senzillesa, era complexa. Barrejava diferents idiomes i argot i incloïa referències a la literatura clàssica. «Això era una barrera per al gran públic i les tires no eren gaire populars. En canvi, la intel·lectualitat el valorava molt. I per això, perquè imprimia prestigi als seus diaris, l’empresari William Randolph Hearst les va seguir publicant fins a la mort de ­Herriman».

    

Van ser incondicionals de les tires Frank Capra, Stan Lee, Disney, P.G. Wodehouse, T. S. Eliot, Jack Kerouac i Gertrude Stein, que es feia enviar les tires a París, on les llegia amb Picasso. El pintor malagueny també les admirava i fins i tot va adaptar la seva estructura formal a Somni i mentida de Franco, de 1937.

    

A la influència de Herriman no van ser tampoc aliens artistes com Willem de Kooning, David Wojnarowicz o Miró. «Krazy Kat conté elements surrealistes molt abans del Manifest de Breton de 1924», afegeix el comissari. Per a mostra, «la incongruència de les accions, l’art aborigen dels indis navahos, figures antropomòrfiques i l’ambientació en el comtat de Coconino (Arizona) amb paisatges desèrtics típics del Gran Canyó, que després veiem en Chirico o Dalí».

    

El Reina Sofia vol, subratlla García, «mostrar els relats de la història del segle XX i XXI, i el còmic no en podia quedar fora perquè els seus creadors estan al mateix nivell que molts artistes plàstics contemporanis. Exposar Herriman suposa un canvi de mentalitat respecte al còmic, que en els últims 15 anys ha començat a entrar als museus».

    

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

En les historietes de Herriman s’hi colava l’actualitat (en una tira de 1920, el gat boig aixeca una pancarta pel sufragi femení, setmanes abans que s’aprovés als EUA) i també temes personals: vuit anys després de la mort el 1931 de la dona de Herriman en accident, una malaltia s’emportava la seva filla petita i ell li dedicava una impagable pàgina en què una estrella cau del cel a les mans de Krazy Kat. Ell la fa volar en una funda de coixí i es posa a dormir. Al seu costat, el ratolí i el gos veuen caure la funda amb una nota que diu: «He tornat a casa i soc molt feliç. Gràcies. (Firmat) Centellita».