Història d'un assassinat i alguna cosa més

La crònica de l’assassinat i esquarterament d’una noia que el 2011 va commocionar França, el que en termes més locals es podria equiparar al cas de Marta del Castillo, podria semblar, potser precipitadament, l’objecte de 'Laëtitia o la fi dels homes' (Anagrama, en català, i en castella en coedició amb el segell argentí Libros del Zorzal). 

Aquest llibre inclassificable en l’estela de 'L’adversari' d’Emmanuel Carrère i 'A sang freda' de Truman Capote, ha sigut escrit per Ivan Jablonka (París, 1973), historiador francès a qui no fa por la literatura, encara que reinvindiqui una forma de treballar a la frontera dels gèneres amb les armes de la biografia, la investigació històrica, les ciències socials, el text memorialístic i la novel·la policíaca. De fet, ja va USAR aquest mestissatge en un llibre anterior, 'Historia de los abuelos que no tuve' (editat només a l’Argentina), en què segueix el rastre dels seus avis, jueus assassinats durant la segona guerra mundial.

Multipremiat

¿Per què el llibre no és una crònica a l’ús? Perquè Jablonka, intel·lectual parisenc d’ancestres jueus, volia fer una biografia de la víctima, Laëtitia Perrais, explicar qui era aquesta noi de 18 anys, sorgida d’un ambient miserable, filla d’un home que va violar la seva mare que va acabar en una família d’acollida juntament amb la seva germana bessona, on també hi va haver violència sexual, i finalment va ser assassinada per un home a qui amb prou feines coneixia i amb qui va accedir a lligar. Perquè abans que el llibre sortís al mercat i obtingués premis (Le Monde, Médicis i Prix de Prix) i lectors, Laëtitita no tenia entrada a internet i sí el seu assassí. «Ella només havia servit perquè ell pogués expressar el seu delicte criminal. Jo m’he rebel·lat contra això», explica.

Responsabilitat social 

Jablonka té una intenció més àmplia i profunda que la d’assenyalar merament el criminal. El seu llibre, entre moltes coses, explora un marc social: «He volgut demostrar que vivim en un món en què les dones són insultades, apallissades i violades, i això, com a historiador i com a sociòleg, m’interessa». D’aquí ve que l’autor es pregunti per què Laëtitia no va recelar de l’home que la va obligar verbalment a assistir a la cita fatal. «Ho va fer perquè durant tota la seva vida es va envoltar d’homes d’aquesta mena, que la van considerar sempre una víctima sexual o algú a qui es pot fer mal. Quan va conèixer el seu veí no li va semblar pitjor que els altres».

Però hi ha més. L’autor va triar aquest crim perquè es va convertir en un assumpte d’Estat. «Va provocar una mena de bogeria en què es van involucrar el president de la República, Nicolas Sarkozy, i els mitjans de comunicació absolutament bolcats en la notícia, a més d’una vaga de jutges». Jablonka sosté que va ser precisament l’expresident qui va 'inventar' el 'cas Letizia': «Va coincidir amb els seus interessos polítics, li permetia atacar els jutges i exigir un enduriment de les lleis. Un simple succés li va permetre  instrumentalitzar la por de tot el país».

En primera persona 

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Hi va haver una especial conjunció en la trobada exitosa del llibre amb els lectors. D’una banda, l’autor és pare de tres filles i estudiós de la història de les dones al segle XX; com a historiador forma part d’aquell 1% d’investigadors masculins que estudien aquest tema. D’una altra, va aparèixer en un moment pertinent. «Perquè en el debat social actual la violència contra la dona es considera insuportable, i no sempre va ser així. El llibre parla també de com se situen els homes davant d’aquest problema, s’interroga sobre la masculinitat».

Malgrat la bona acollida general, l’autor no va ser unànimement reconegut entre els seus col·legues historiadors. «Com a historiador no escric d’una forma a l’ús. Vaig sentir una responsabilitat envers Laëtitia com la vaig sentir davant els meus avis. Molts historiadors tenen por de la primera persona del singular perquè espatlla l’objectivitat i jo crec que és justament el contrari. Soc un home i Laëtitia va patir per culpa dels homes». I en la responsabilitat és on precisament posa l’accent: «Jo escric llibres sobre coses certes i públiques. Això pot semblar trivial però crec que avui més que mai, amb l’auge de les mentides, el llenguatge de les empreses i dels polítics, la publicitat, les notícies falses i els rumors falsos que circulen a internet, es fa necessari produir coneixements certs».