La muntanya t'obre les orelles

A la plaça major de Santa Maria de Palautordera, diversos veïns maquillats de zombis couen castanyes al so d’un remix techno del Thriller de Michael Jackson. No hi ha escapatòria: arriba Halloween. A la porta de l’hostal Turó de l’Home s’entreveu una alternativa a la massacre zombi. Hi ha un cartell on un home amb màscara de gas anuncia el Montmusic, un festival de noves músiques a Can Balmes.

Can Balmes és una centenària masia d’ús agropecuari que encara conserva el seu abeurador i diverses finestres de llindes lobulades. És un supervivent de l’holocaust industrial, encaixonada en un polígon entre naus de formigó i verds prats, que intenta subsistir com a seu de l’Ateneu de les Arts i dinamitzar culturalment aquest poble del Montseny. 

En aquest insòlit oasi, la percussionista Núria Andorrà ha plantat una trobada de músiques contemporànies i improvisades. Sí, lluny de la ciutat. «La muntanya t’obre les orelles», afirma. I explica que a França hi ha festivals similars en molts pobles. El MontMusic neix amb modèstia. Han col·locat una trentena de cadires, però no en sobraran gaires. «¡Compte, que et quedaràs sense lloc!», adverteix Andorrà a Agustí Fernández. El pianista mallorquí, tot un Premi Nacional de Cultura, també actuarà al MontMusic per recolzar una iniciativa tan kamikaze.

L’art d’arrossegar cadires    

El trio de música improvisada Freenetics puja a l’estrada de la sala central. El llenguatge freenètic del bateria i el saxofonista té en el violoncel un sobri i suggerent contrast. En un tancar i obrir d’ulls, l’escenari passa a ser el pati de butaques (bé, el pati de cadires de plàstic) i l’espai des d’on el públic ha seguit la sessió de Freenetics es converteix en l’escenari. Només aquest senzill canvi de disposició provoca somriures de sorpresa. Andorrà anuncia un lleu retard perquè dues persones són al lavabo. «¿I quan surtin aplaudim?», pregunta algú. Estem en família. I, sí, quan surten del lavabo, aplaudim.

Andorrà protagonitza la pròxima actuació amb Paul Pignon i la ballarina Constanza Brncic.  El que passa als següents 40 minuts no es podria resumir en un llibre de cent pàgines. Brncic esprem les infinites possibilitats de l’espai: surt a agafar flors, recolza les mans al cartell del festival Mans, balla amb la seva ombra, desapareix... Andorrà la persegueix amb la mirada mentre improvisa percussions amb bales o esquinçant els platerets sobre la membrana del tambor. Pignon bufa, aspira, percut el saxo, fa espetegar la mandíbula…

El públic està absort. Brncic converteix la porta corredissa en la seva parella de ball. Una hipotètica parella formada per Pina Bausch i Charles Chaplin. I el millor està per arribar. Brncic agafa dues cadires i les arrossega per terra sense deixar de dansar. És l’art d’arrossegar cadires. Un sublim calfred. El so de les cadires errants se suma a les improvisacions de Núria i Pignon.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

L’actuació s’acaba amb un somriure pletòric i exhaust de Constanza i una llarguíssima ovació. Encara hi deu haver qui cregui que la música contemporània i la improvisada són cementiris de corxeres, però el MontMusic sembla haver nascut per dinamitar aquesta teoria. I aquí ja hi ha el duo MachacaChakras: flauta travessera i bateria seguint escrupolosament una partitura composta per Chiquito de la Frankzappa. Més somriures.

Els zombis estan al caure, però costa creure que estiguem tan a prop del final del món. Can Balmes s’ha convertit en un refugi de músiques lliures i orelles obertes al peu del Montseny. Al mur, camí del poble, es llegeix: Avui és un bon dia per somriure.