Joana Serrat: "Estic fora de tot, i ja m'està bé"

Joana Serrat ha viatjat des de la plana de Vic a la localitat texana de Dripping Springs, que dona títol al seu quart disc. Una obra gravada a l’estudi del productor i cantautor Israel Nash en què desenvolupa la seva noció personal i sensible del so Americana.

–¿Té la impressió que desconcerta els nord-americans per la seva música amb accents roots?

–Em diuen que tinc una visió diferent, que aporto alguna cosa al so Americana. Com Sergio Leone amb l’'spaghetti western'. Això va de sensibilitats: hi connectes o no. El country, el folk, tendeixen a reflectir una soledat, una melancolia, aquell dilema de buscar un lloc on arrelar-te i no saber si t’hi quedes o no… I no importa d’on vinguis, es tracta de ser sincer.

–¿Què representa Dripping Springs al disc?

–Es troba a Heys County, una zona muntanyosa amb fonts i cascades, i fins i tot platges. Vaig posar aquest títol al disc com un petit homenatge a uns dies que han sigut gairebé els més feliços de la meva vida per la gent que hi vaig conèixer i la comunió que vaig tenir amb els músics. Vaig tenir la sensació que entrava en un món nou on podia trobar una casa.

–¿Què hi ha aportat el productor Israel Nash?

–M’ha donat moltes ales i m’ha reafirmat en el meu discurs. Igual que Ted Young, enginyer i mesclador. De seguida van entendre la meva visió. Els vaig dir: ‘He vingut a fer el millor disc de la meva vida fins ara’. Amb ells em vaig sentir molt lliure.

–Al disc dominen els temps recollits i els ambients melancòlics i una mica místics, amb excepcions com 'Come closer'.

–Aquesta la vaig fer abans d’agafar l’avió i anar cap allà. Vam gravar 15 o 16 peces i en vam triar 11, seleccionant les cançons de les quals estava més contenta i pensant que quedés un disc equilibrat. Aquesta és una mica més upbeat, sí, com de Bryan Adams i The Cardinals.

–Hi ha bastanta presència del 'pedal steel'.

–La meva intenció era que no hi hagués variacions de gènere en el disc, que el so fos compacte. No tinc ganes de fer pop. El so del pedal m’encanta, encara que si no hi fos crec que el disc continuaria sent Americana pel concepte de les cançons, les lletres, l’embolcall… Sí que hi havia la voluntat que hi hagués algun element psicodèlic, que connectés amb el subconscient.

–Més que explicar històries, la seva música sembla transmetre estats mentals.

–Totalment. Abans portava una maleta pesant, però ja m’he desprès de moltes coses. En aquest disc estic relaxada. Segueixo les meves pautes. Israel i tot l’equip van facilitar que pogués sentir que estava volant, sense pensar en res que no fos la música, vivint-la des de la part més bonica i emocionant. La música que ens acosta a tot, que és amor… Ja sé que sona molt hippy.

–Doncs una mica, sí.

–M’agrada aquest esperit, encara que no em definiria com a hippy. Em sento més singer-songrwriter. M’identifico amb un Blaze Foley, amb Hank Williams o Woody Guthrie. Aquells personatges bastant solitaris i errants. Però també m’agrada molt l’actitud del punk.

–¿En quin sentit?

–Per aquell punt, sobretot del punk nord-americà, d’intentar trobar el teu lloc perquè no el  tens representat enlloc. El punk britànic és una altra cosa; m’interessa més pel seu costat polític.

–L’atrau la història de la música.

–Molt; fa poc he llegit Please kill me, la història oral del punk. Em va semblar brutal.

–Connecta amb el punk en el fet de seguir el seu camí a contracorrent.

–Considero que un ha de ser fidel a si mateix, i això és el que jo faig. Espero que la meva carrera sigui de llarg recorregut. No soc una one hit wonder.

–Entre els seus referents no ha esmentat figures femenines.

–¡És veritat! Ara estic escoltant Alela Diane, i m’agrada Curtney Marie Andrews… Però no soc massa fan ni de Joni  Mitchell, ni d’Emmylou Harris, almenys al cent per cent. Si penso en una figura femenina, me n’aniria a PJ Harvey. Quan era adolescent em vaig comprar tots els seus discos i m’agrada tot el seu discurs. M’agraden les dones amb caràcter. I els homes també (riu).

–¿Sent que cantant en anglès, a Catalunya, arriba a la gent exclusivament a través de la música, sense connotacions de fer país?

–Jo faig país igualment. Allà on vaig tothom s’interessa per Vic, per Catalunya. Al final, la música és el més primordial. Jo, amb deu anys, quan sentia Neil Young tampoc entenia les lletres. En les meves cançons les lletres en anglès van en el paquet.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Té la sensació que el que fa és comprès a la seva terra?

–Sí. Perquè si no fos així, la gent no vindria a veure’m als concerts. No faig la música més popular ni la que està més de moda, però si digués que no em sento compresa em semblaria que estic sent injusta. Sento que vaig per lliure, sí, i que amb aquest disc m’he reafirmat; estic fora de tot i ja m’està bé.