Joan Margarit: "Els nostres polítics ens estan destrossant la vida"

Joan Margarit comenta, durant la presentació del seu últim llibre de poemes, Un hivern fascinant (Proa), que un poeta que fa la seva feina seriosament ha de «jugar-se la vida» fins al final. I recorda que hi ha «oficis en què tens el risc d’anar a la presó» i que com a arquitecte sempre va ser conscient de què és el que passa «si calcules malament una cosa i cau». ¿Deu haver volgut dir el que sembla que vol dir? Les preguntes se succeeixen, amb un Margarit que sembla que juga a despistar però no. Amb un autor a qui agrada viure en les contradiccions, estirar-li una vegada i una altra la llengua perquè les seves declaracions coincideixin amb les que se suposa que han de ser avui pot tenir l’efecte contrari. «Els nostres polítics, sense saber-ho, o sabent-ho, que seria més greu, estan destrossant les nostres vides», lamenta el poeta, que al mateix temps que qualifica la detenció de mig ­Govern de la Generalitat com «una resposta desmesurada i un abús terrible» reclama als catalans «auto­crítica».

    

«Quan un polític utilitza la paraula democràcia quatre vegades seguides vol dir que això acabarà com el rosari de l’aurora –diu el poeta–. Quan diuen que tota la noblesa de l’univers està en la seva política, quan es destrossa el llenguatge d’aquesta forma, quan destrosses paraules com democràcia, ciutadà o ciutadania, això té conseqüències molt perverses».

RECELÓS DEL GREGARISME

Sembla que Margarit es desvia del rumb previst. «M’ha espantat sempre una mica el col·lectiu, quan el col·lectiu es posa en marxa a l’uníson una persona es mobilitza d’una manera que individualment no es mobilitzaria», afegeix. Impulsada pels sentiments compartits i profundament arrelats, tant si es tracta «de l’independentisme o aquesta Espanya que sentim llunyana», quan el poeta, en canvi, es manifesta cada vegada «més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments».

    

Segons Margarit, una joventut «tintinesca», mimada per una generació que no va voler que els seus fills haguessin de passar les dificultats que van passar els seus pares i avis, creu que la independència és una cosa que es pot aconseguir fàcilment. «Tant de bo fos així i m’equivoqui. En canvi, per a mi, la primera vegada que vaig sentir parlar d’independència la veia com una cosa perillosíssima. No he vist cap independència que no s’hagi fet sense morts», sosté.

    

Actualitat al marge, la vellesa és a Un hivern fascinant un dels temes centrals. Res de maduresa, diu: la «senectut». Un període en què diu que no es viu en funció del futur i al mateix temps el passat s’allunya cada vegada més. Encara que en els poemes del llibre desfilin altres temes, tan concrets com la relació d’amor i odi de Margarit per Barcelona trastornada per l’atemptat de la Rambla, el record de com la literatura del Segle d’Or espanyol va amargar la seva educació o la reivindicació de Juan Ramón.

Notícies relacionades

L'hivern escau al poeta

El poeta amb micròfon

    

Abans que les preguntes portessin la presentació del llibre per altres camins, Margarit l’havia fet transitar pel de la teoria de la seva poètica particular: «No és tan senzill com dir que veritat i bellesa són el mateix. Hi ha molta veritat que no té bellesa, però aquesta veritat pot servir per a la història o per a la filosofia, no per a l’art»; «la missió del poeta és trobar la bellesa on sembla que no existeix»; «a diferència del novel·lista, el poeta només pot treure material de la seva pròpia vida però de les coses que són importants i fonamentals ha d’acabar per trobar les que també ho són per als altres...».