El somni japonès de María López

El Saló del Manga fa olor de patates fregides. Aquesta olor impregna tot el recinte firal de Montjuïc. En canvi, no sona res. El silenci és gairebé inquietant. Només una parada emet cançons de pop sud-coreà des d’un petit equip.

Una dona fotografia el seu fill a sobre del núvol de Bola de drac amb la Sagrada Família de fons. Dos xavals discuteixen sobre el pes d’una espasa. El monitor de l’estand del joc de cartes Force of Will adverteix a dos nens que només poden jugar si tenen 13 anys. Una dona amb nicab acompanya la seva filla. Una nena amb cues arrossega una maça inflable de 80 centímetres.

La música és a fora, a la plaça de l’Univers, tot i que els tècnics estan retirant tots els instruments de l’escenari: marimba, violoncels, violins, trompetes... Fa uns minuts, una orquestra d’elfs ha interpretat peces de la banda sonora de la sèrie de videojocs La leyenda de Zelda. Era música clàssica i el jove públic ha acabat exclamant: «¡Una altra! ¡Una altra!».

Resolta a l’escenari

L’escenari ja està completament buit. Començarà l’actuació estrella de la tarda. Airii Yami viu a Tòquio però no és japonesa. És María López Machado, una malaguenya de 18 anys que va debutar al Saló del Manga del 2014 i la seva prodigiosa tècnica i dicció van permetre que triomfés en un concurs de la televisió japonesa i que posés la veu en el videojoc Osomatsu-san.

Airii hauria d’estar tremolant, però se la veu molt resolta. El primer que fa al sortir és demanar al públic que s’aixequi de terra i s’acosti. I obeeix. Canta sobre les pistes pregravades que li posa un operari. Només hi ha 300 persones, però ella fa mesos que somia amb aquest dia, així que exigeix el caliu del públic a l’espanyola: «¡Aquestes palmes!», crida.

A primera fila, una noia oneja un cor gegant de cartolina rosa. A pocs metres, tres adults taral·legen les lletres. Són la mare, la tia i l’oncle d’Airii, arribats d’Andalusia per veure la seva María. Uns metres enrere, tres nois d’uns 20 anys improvisen una coreografia amb els braços. El del mig porta una màscara de goril·la.

El cançoner d’Airii alterna guitarres punk, puntejos heavy, sucre pop, ritmes disco. Edulcorades, frenètiques i eixordadores, totes acumulen esquizofrèniques influències d’aquí i d’allà. Sorairo days, de la sèrie Atraviesa el cielo, Gurren Lagann, és una de les moltes versions que Airii ha utilitzat per foguejar-se. Però aquest mes un segell japonès publica el seu primer disc amb material original.

L’idioma és un fre i un imant per a un públic que no embogeix tant com devia somiar Airii. La malaguenya està sortint per primera vegada de la bombolla de concursos televisius, videojocs i sèries manga per aterrar al món real. I aquí no tot és tan hiperexcitant, ultracolorit i xupiamorós. L’eufòria que transmeten les cançons no s’acaba d’encomanar a l’ambient.

«¿Us ha agradat?», pregunta Airii, referint-se a la balada Princess, el seu nou single. Abans de marxar, Airii assenyala el racó on firmarà discos i una colla de fans corren a fer una cua. La més veloç és la tia de María, que es col·loca en segon lloc. Només la supera un noi d’uns 20 anys amb un peluix.

Una cua interminable

Comença el ritual. Airii rep elogis. Airii somriu. Airii obre els CD. Airii els autografia. Airii els entrega amb aquell tic de submissió nipona amb microreverència. Airii cobra i guarda els bitllets en una caixa de cereals Kellogg’s. Airii es fotografia amb els fans. En casos excepcionals, abraça el fan. I següent.

Notícies relacionades

¡A MANAR!

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

A l’escenari comença el concurs de cantants. Hi desfilen concursants de Sevilla, les Canàries, València, Mallorca... Cap canta millor que Airii, que segueix firmant. El somni de la fama es transforma en rutina. L’andalusa es disculpa davant de dos joves d’estètica grunge per no tenir més discos: s’han esgotat. Al final, la firma dura com el concert: 40 minuts.

Ja és de nit. Camí de la sortida, una noia reparteix catàlegs de productes de Nintendo. Al carrer, tres noies ofereixen abraçades gratis. Les anuncien amb un cartell lluminós des de la pantalla del mòbil.