David Verdaguer i Mar Ulldemolins, 25 anys d'amor clandestí

David Verdaguer i Mar Ulldemolins estrenen avui al teatre Poliorama la comèdia romàntica Un cop l’any, una peça basada en un èxit de Bernard Slade, Same time, next year, adaptada per Hèctor Claramunt. L’obra va triomfar a Broadway abans de ser portada al cine per Robert Mulligan el 1978, amb Alan Alda i Ellen Burs-tyn com a protagonistes (El próximo año, a la misma hora).

Un cop l’any retrata l’evolució de l’amor secret que manté una parella durant 25 anys. Cada any, al mateix lloc i data, es reuneixen per mantenir viu el seu idil·li. La versió original abraça des del 1950 fins al 1975, però l’adaptació catalana, dirigida per Àngel Llàcer i  produïda per Minoria Absoluta i Cow Theater, comença amb la mort de Franco el 1975 i s’acaba el 2000. El salt de temps i lloc permet al director acostar els personatges al públic i reflectir uns anys clau en la història recent d’Espanya. El vestuari, les projeccions i cançons dels anys 70, 80 i 90 contribueixen a contextualitzar la història.

David Verdaguer, que ja havia treballat amb Llàcer en quatre produccions, entre elles el premiat Molt soroll per no res, no comptarà en aquesta ocasió amb el suport d’un nodrit grup d’actors. «Mantenir durant dues hores la tensió de l’obra amb només dos actors no resulta gens fàcil», admet Verdaguer, que té a punt d’estrena Tierra firme, el seu segon film a les ordres de Carlos Marqués-Marcet, amb qui ja va rodar 10.000 km. «Ara estic més centrat en els meus projectes teatrals», subratlla. Després d’Un cop l’any l’espera una altra comèdia, el clàssic d’Oscar Wilde La importància de ser Frank, al TNC. «Almenys sé que la meva filla podrà menjar», diu mig en broma.

Un enorme desafiament 

Per a ell i per a Ulldemolins, enfrontar-se sols al públic en un gran teatre com el Poliorama suposa un enorme desafiament. Fa temps que assagen i tenen moltes ganes de mostrar el seu treball. Si alguna cosa els preocupa és oblidar-se d’algun detall a l’hora de fer els canvis de vestuari i caracterització. «Tenim un minut i mig per canviar perruques, postissos i roba. Almenys, tot el que hem après ens servirà per arribar a temps a la feina», diu fent broma Verdaguer.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Reflectir els canvis, no només físics, que es produeixen en els personatges al llarg de 25 anys és una de les coses més difícils. Quan l’obra comença, tots dos són uns joves a la vintena, somiadors i amb molt encara per viure. Quan acaben, ja a la cinquantena, la seva visió és una altra. «A cada escena l’energia ha de ser diferent», apunta Verdaguer. Els protagonistes són dos catalans separats per la distància (ella viu a Galícia i ell, a Catalunya) i el seu amor neix al parador riojà de Santo Domingo de la Calzada, lloc que convertiran en fugaç niu d’amor.

«L’obra reflecteix l’evolució dels personatges però, sobretot, el gran canvi que van viure en aquells anys les dones, que van passar d’atendre la casa i els fills a desenvolupar-se en el món professional», destaca l’actor, que afegeix que, per damunt de tot, «aquesta és una gran i poc convencional història d’amor». ¿Podria ser real? «Per descomptat. Hi ha persones que estimen les seves famílies i que, a la vegada, tenen amants amb els quals descobreixen una altra part de les seves vides».