Per descobrir Elena Ferrante

No cal molestar-se a buscar la paraula frantumaglia en cap diccionari d’ús italià. Solia fer-la servir la mare de l’escriptora a qui coneixem com a Elena Ferrante per expressar sentiments dolorosos i oposats, i procedeix del dialecte napolità. «Tinc una frantumaglia aquí dins» deia la bona dona quan la tenallava la depressió i les llàgrimes pugnaven per sortir. I així ha titulat l’autora un dels seus llibres més especials. Una biografia complexa i fragmentària que recorda aquell lèxic de la infantesa, quan les llàgrimes de frantumaglia apareixien sense que se’n sabés el motiu.

La frantumaglia, publicada fa uns mesos per Lumen i ara en català per Navona, recull diversos materials literaris, notes, apunts, fragments inèdits, correspondència, entrevistes i serveix perquè els seus nombrosos fans adquireixin una imatge més completa de l’esquiva autora, però també per a aquells que no l’hagin llegit i vulguin fer una entrada esbiaixada en el seu univers.

I així ha quedat el títol en tots els idiomes, inclòs el català, tal com explica l’escriptora i traductora Anna Carreras, que el considera un apèndix i a la vegada un pròleg a Crònica del desamor, la trilogia que reuneix L’amor que molesta, Els dies de l’abandonament i La filla fosca i que és prèvia a la seva exitosa tetralogia napolitana. «A través d’una varietat de temes i personatges, el llibre serveix perquè entenguem millor el pensament de Ferrante a través de temes com la maternitat, la psicoanàlisi, la ciutat presó, les dones trencades, la política espectacle o el circ mediàtic», explica Carreras.

 

   La identitat de Ferrante, com se sap, es va revelar l’any passat després d’haver-se mantingut gelosament oculta, i el descobriment va despertar no poca controvèrsia. ¿Era lícita la revelació contravenint la decisió de l’autora? El periodista Mario Gatti va revelar, després d’investigar els seus comptes corrents, que es tractava de la traductora Anita Raja, però ningú va confirmar aquesta identitat a l’altre costat i encara que totes les pistes semblen conduir a Raja, l’únic que s’ha trencat és l’anonimat, ja que prossegueix la seva absència.

"Ara que coneixem el seu nom no canvia res –diu Carreras, que també va ser la traductora al català de la trilogia–. Els lectors fidels a Ferrante són com els fans d’un grup de rock. Li exigeixen qualitat es digui com es digui i no la divinitzen. El que és essencial és el treball realitzat. La màgia no es trenca amb un simple nom propi aleatori». I és que l’autora segueix entestada a no participar en el que ella mateixa ha qualificat d’espectacle de les promocions literàries. Els seus llibres se seguiran defensant sols.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Hi ha hagut no obstant alguna veu discordant. La poderosa crítica del New York Times Michiko Kakutani, que altres vegades va alabar les ficcions de l’autora, es va mostrar una mica més reticent amb La frantumaglia. Va acusar Ferrante que aquest text, en què exhibeix els seus sentiments d’una forma una mica vanitosa, així com algunes dades de la seva biografia –¿verdaderes?, és difícil de saber si es té en compte que Ferrante és napolitana, i Raja, d’origen jueu, resideix a Roma–, és una mica incoherent respecte a la seva ferma voluntat de mantenir-se sa l’ombra, perquè aquí s’airegen massa dades personals. Carreras rebutja aquestes crítiques. «Crec que no es mostra d’una forma diferent a La frantumaglia que en les seves altres obres de ficció. Bàsicament perquè s’obre en canal en tot el que fa. L’estil de Ferrante és únic i intransferible: escriu amb una gran sinceritat. Amb un discurs ferm dona a entendre que l’autor és el que menys importa (...). La contradicció es faria present si traís la versemblança, si no arrodonís els personatges, si deixés caps per lligar en la trama. Però no ho fa mai».

La traductora està convençuda que Ferrante no només és un fenomen literari ratificat pel nombre d’exemplars venuts. «És literatura profunda. Té talent i crea universos de veu impúdica (...). Fa cabre vides senceres en una novel·la a base de records i pinzellades. Ha entès la novel·la com un organisme complex i com una seducció llarga, extenuant i agradable». I aquests adjectius, diu, valen també per definir la feina que suposa traduir-la.