Vidarte: "Si el Guggenheim hagués sortit malament molts se n'haurien alegrat"

Totes les ciutats en volen un. Però un altre Guggenheim com el de Bilbao no s’ha tornat a repetir. Almenys, de moment. El prodigi de titani de Frank Gehry va ser odiat als seus inicis. No obstant, s’ha acabat convertint en el motor del canvi i la modernització d’una ciutat grisa amb passat industrial. La repercussió del museu ha sigut tan descomunal que fins i tot ha donat origen a l’expressió efecte Guggenheim. La pinacoteca compleix 20 anys (va obrir les portes al públic el 19 d’octubre del 1997) i parlem del seu passat, present i futur amb el director, Juan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956), que està al capdavant de la institució des que no era més que una idea simple i revolucionària.

¿Com seria avui Bilbao sense el Museu Guggenheim? Diferent, sens dubte.

¿Pitjor? Crec que sí. No és difícil fer història ficció. L’impacte que ha tingut a la ciutat ha sigut notable i positiu. El museu es va plantejar en aquests termes. Des del seu origen pretenia ajudar Bilbao en el seu procés de transformació i contribuir a la seva projecció exterior. Ha aportat més nivell de confiança i autoestima a la ciutadania per ser capaç d’afrontar els canvis.

Fins i tot hi ha llibres dedicats a l’efecte Guggenheim. No. No n’hi ha cap cas. Ni a Espanya ni fora.

Quan es va llançar el projecte, als 90, Bilbao vivia sota l’impacte del terrorisme i l’atur. Se’ls acusava de llançar els diners. A vostè li van llençar ous durant una presentació. Sí, a la primera, el 1993. Va ser controvertit. No hauria sigut raonable que no ho hagués sigut. Aquest era un projecte de transformació que pretenia ser disruptiu, cosa que no s’havia fet abans. Té lògica que en el seu inici fos acollit amb escepticisme.

Més aviat hostilitat. Que venia de fronts diversos. Hi havia incomprensió. ¿Per què un projecte cultural havia de tenir un efecte tan profund, també en l’economia? ¿Per què assignar recursos a un projecte cultural en lloc d’ajudar empreses en crisi? ¿Per què crear una institució nova quan ja n’existien d’altres? La mateixa arquitectura també va ser qüestionada. Van ser moltes les personalitats que la van criticar.

L’escultor basc Jorge de Oteiza el primer. Va ser un antagonista, pensava que el Guggenheim seria cultura Disney. Ens deien que això seria un Hiroshima al País Basc perquè acabaria drenant tots els recursos dedicats a la cultura. Quantes discussions. Una part de l’èxit ve derivada, precisament, de ser un projecte innovador. Si arriba a sortir malament, molta gent se n’hauria alegrat. 

La plaça d’accés es diu José María Aguirre, un ertzaina que va ser assassinat per ETA uns dies abans de la inauguració. Va ser assassinat per evitar un atemptat. Parlant d’hostilitat, no oblidem que durant una part important de la seva construcció el museu va ser objectiu d’ETA. Vam haver d’assumir-ho.

És bona notícia que ja siguin temps superats. Parlem del present. ¿Fins a quin punt el Guggenheim és més una experiència turística que cultural? El Guggenheim pretén ser sempre una experiència cultural dirigida a un públic universal. Volem ser una institució popular, no populista. Cada públic té expectatives diferents. I és funció del museu ser capaç de posar a disposició de tots les eines perquè l’experiència sigui gratificant i enriquidora.

Vostès, llavors, també acullen i miren amb afecte els que venen només a fer-se la foto amb Puppy o PuppyMamaNo tindria cap sentit que ens interessés més un públic que un altre. Hem de ser respectuosos i no partir d’aquests judicis de valor. A vegades es menysprea el turista, però tots som turistes. Una altra cosa és que el museu estigui dirigit únicament a aquestes persones que volen una experiència més superficial. Això no.

Però tampoc pot ser un centre elitista. Crec que no. Estaríem traint la nostra missió fonamental, que és la de ser una institució educativa.

La mitjana de visitants, entre els quals imperen els francesos, supera el milió per any. Suposo que el percentatge de catalans és alt. Sí, sí. Al voltant d’un 6% o un 7%. Tenim tota la informació del museu en català.

¿Els preocupa la situació actual de Catalunya? Sentim afecte per Catalunya, així que clar que ens preocupa. Ens ho mirem amb respecte. És una situació a la qual encara no li han donat solució i els passos que s’estan fent semblen no contribuir a la solució. En relació amb el visitant, crec que el que passa a Catalunya afectarà tot l’Estat. Si no hi ha una bona solució, les conseqüències negatives seran per a tots i també afectaran el nombre de visitants. Ara com ara és una cosa que no hem notat llevat en moments concrets, en dates claus.

Notícies relacionades

La comèdia humana de David Hockney

L'ànima humana, segons Bill Viola

Vivim temps convulsos en general. ¿Què ens pot oferir ara la cultura? Un espai de trobada amb un mateix, serenitat, reflexió, gaudi, certa desconnexió. Però els museus també, com a institució, han de respondre als estats de la societat. Ara aquests estats són d’incertesa i convulsió. Ens hem d’acostumar que formen part del nostre context i d’alguna manera els museus haurem de respondre.

¿La cultura és actualment una aposta segura? És una de les claus que ens defineix com a societat. El lema del nostre 20è aniversari és L’art ho canvia tot.