RECUPERACIÓ I NOVA TRADUCCIÓ
'La mort i la primavera', el llibre més estrany de Mercè Rodoreda
Una nova edició i la traducció al castellà defensen una nova lectura del llibre pòstum de l'escriptora i reivindiquen la versió del 1986
tot-sobre-merce-rodoreda
Coordinador d'Opinió y Participació
Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Que La mort i la primavera -novel·la inacabada de Mercè Rodoreda publicada pòstumament- és la més estranya i misteriosa de les seves obres resulta bastant evident. Un poble en un lloc i temps no determinats on els seus habitants moren després que els facin engolir ciment, on els cossos es tanquen en arbres després d’extreure el seu nucli fumejant, en què una vegada a l’any algú travessa per sota del riu i a vegades surt de la prova sense cara, on només es menja carn i greix de cavall, on uns estranys ocells endolats assassinen les aus blanques que les coven... «Però és un malentès veure-la com un ovni tardà en l’obra de Rodoreda, quan està en la matriu de tota la seva obra, i connectada amb tota ella», al·lega l’editora Maria Bohigas. I ho fa amb motiu de l’arribada a les llibreries, aquesta setmana, d’una nova edició del llibre a Club Editor, en la seva versió de 1986 revisada per Arnau Pons, i d’una nova traducció al castellà a càrrec d’Eduardo Jordà, tots dos amb extensos textos complementaris que defensen una interpretació de la novel·la diferent de l’establerta i reivindiquen el valor d’aquesta versió del llibre editada per Núria Folch després de la mort de l’escriptora, qüestionada i considerada fins i tot una recreació aliena a la voluntat de l’autora.
El primer equívoc, sostenen Pons, Bohigas i Jordà, és considerar-la com un conjunt de textos inconnexos o emfatitzar la seva condició d’obra inacabada. «És una obra inacabada, però no incompleta», afirma Jordà. I perfectament llegible, amb un català «cristal·lí», afegeixen tots tres a l’uníson. «Enganyosament cristal·lí», matisa Jordà.
Claus biogràfiques
Malgrat el seu caràcter fantàstic, paradoxalment, per Arnau Pons La mort i la primavera és l’obra més autobiogràfica de Rodoreda. És clar que per a això no s’han de limitar les claus biogràfiques a la seva infància, al traumàtic casament imposat amb el seu oncle i a la no desitjada maternitat, i s’han d’interpretar d’una determinada manera alguns episodis de la seva vida, com la participació d’Armand Obiols (durant tres anys que va passar amb Rodoreda a la França ocupada) com a treballador de l’Organització Todt, una entitat nazi vinculada amb la deportació als camps d’extermini. «L’adulteri, l’incest, la paternitat, la guerra», enumera Maria Bohigas, són elements integrals, no casualment, de La mort i la primavera.
La novel·la no és solament autobiogràfica, sinó també, malgrat els seus elements fantàstics, clarament política, deutora del clima de devastació de la postguerra i tot i així vigent. «És una reflexió sobre les normes que controlen la societat, sobre un món tancat en si mateix, paranoic», sosté Pons.
Exposició sobre el projecte d'Agustí Villaronga de rodar una versió cinematogràfica de 'La mort i la primavera'. /
En canvi, els responsables de l’edició discrepen de la visió simbòlica de la novel·la plantejada per Carme Arnau. «La interpretació en clau esotèrica, mistèrica, ocultista, de gnosticisme i rosacreus és una lectura ahistòrica, quan l’obra és antimítica, iconoclasta, un tractat polític, un crit a la llibertat de fer i de pensar, a no deixar-se dominar», planteja Arnau Pons.
“És un malentès veure-la com un ovni tardà en l'obra de Rodoreda, quan està en tota la seva matriu", opina Maria Bohigas
«Fins ara ha sigut un llibre mal llegit, com un llibre rar, estrany, difícil», lamenta Jordà, segur que una nova generació de lectors pot entendre millor un llibre que compara, per exemple, amb la pel·lícula El bosque, de M. Night Shyamalan.
Un laberint editorial
La complicada història del text explica les diferències entre les dues versions. Com recorda Jordà, el llibre es va començar a escriure el 1960 a Ginebra. Rodoreda va acabar allà el 1961 la primera versió de La mort i la primavera, que va ser ignorada pel jurat del premi Sant Jordi, igual que l’any anterior va menysprear La plaça del Diamant. L’escriptora va seguir treballant en el text fins que el va abandonar, «farta». El resultat, «un conjunt caòtic de fragments sense numerar, pàgines d’anotacions a mà, capítols sencers mecanografiats i revisats, amb variants més o menys divergents».
Notícies relacionades
Esbossos per a la pel·lícula d'Agustí Villaronga.
L’opció de Núria Folch, viuda de Joan Sales, després de la mort de l’editor i de l’autora, va ser aprofitar la versió inicial, considerada com Rodoreda com a «esborrany», i incloure-hi tots els materials posteriors que fossin coherents amb aquesta trama fins a tancar un text llegible. Una opció que va ser rebutjada per alguns crítics com una maniobra poc respectuosa amb el treball de Rodoreda, però que aquesta nova edició reivindica; Arnau Pons arriba a comparar el seu treball amb el que va fer Max Brod amb Kafka. En canvi, l’edició del 2008 opta per usar els textos considerats com l’última versió aprovada per Rodoreda. El text resultant, segons Pons, peca d’incoherència i d’una lectura si més no laboriosa.
