'Tiempos de swing', de Zadie Smith: amistat de llarg recorregut

La narradora de Tiempos de swing segueix al peu de la lletra allò que deia Emerson: un amic és aquella persona amb qui podem pensar en veu alta. El que pensa (la vida que passa, el riu que arrasa) ens ho explica a nosaltres, però és com si l’hi expliqués a Tracey, a qui coneix des dels 7 anys, i amb la qual comparteix més que una afició infantil per la dansa. Zadie Smith (Brent, 1975) les descriu com si fossin les dues cares d’una mateixa lluna, el yin i el yang, una foto impresa i el seu negatiu. Totes dues es van conèixer sota l’ombra d’un tutú, però l’una tenia talent i l’altra no. Totes dues vivien en edificis de protecció oficial, en aquells housings de l’extraradi londinenc que són marca registrada del que Osborne i Orton van anomenar «drama d’aigüera». La que narra té el pare blanc i la mare negra; Tracey, al revés. La decepció, el fracàs i el rancor uniran els seus destins en la distància.

Que Tiempos de swing sigui la primera novel·la de Smith escrita en primera persona no l’aparta dels seus temes preferits, en especial de l’anàlisi dels danys col·laterals dels conflictes de raça i classe. El to confessional, gairebé autoinculpatori, l’ajuda a indagar, amb la fluïdesa acostumada, en les secretes relacions de poder que animen una amistat d’infància, i encara que Tracey està absent  durant un bon tram del relat, el seu buit actua com una espasa de Dàmocles que es congria sobre el fràgil esperit de la narradora, que amaga la seva incomoditat existencial depenent de l’opinió dels altres, de la imatge que tenen d'ella.

Així doncs, la novel·la es converteix en una reflexió d’ampli calat sobre l’amistat a partir de la densitat emocional amb què Smith retrata els seus personatges, incloent-hi Aimee, l’estrella del pop per a la qual la narradora acaba treballant com a assistent. Hauria sigut fàcil caure en el clixé de la celebritat capritxosa, alimentada amb tafaneries de paper cuixé i one liners enginyosos. És mèrit de l’autora de Dents blanques que Aimee sembli real, més enllà de les seves òbvies similituds amb Madonna: no només perquè el seu personatge té discurs («que la riqueza y la ética son en esencia lo mismo, porque cuanto más dinero tuviera una persona, más bondad […] atesoraba»), per molt discutible que aquest sigui, sinó perquè parla i respira com si fos de carn i ossos..

És possible que Tiempos de swing es perdi una mica mentre viatja a l’Àfrica, com si en aquest continent, per contrast, la desubicació de la narradora fos un lloc comú que Smith se sent obligada a explotar, i l’episodi, que inclou una adopció il·legal que demostra la immoralitat dels privilegiats, disfressada de condescendència solidària, i que resultarà cabdal per precipitar l’escàndol que resol el relat, resulti potser un mecanisme narratiu massa previsible per polaritzar els dubtes de la protagonista. Es pot pensar que, en aquest interval, Tracey existeix només com una ombra del que va ser, però el cas és que la novel·la, que combina lleugeresa i profunditat en una prosa absorbent, està embruixada per ella, i res pot enterbolir el fet que Smith parla de l’amistat com d’una història d’amour fou, que fins i tot havent-se apagat crema en la memòria.

‘TIEMPOS DE SWING’

Zadie Smith

Salamandra

Notícies relacionades

Zadie Smith: "La classe és un límit dell que pots fer"

Zadie Smith satiritza el món acadèmic a 'Sobre la bellesa'

Trad. Eugenia Vázquez

432 pàg. 24 €