Concha Velasco: "No vull operar-me d'estètica. ¡Vull ser gran!"

Concha Velasco (Valladolid, 1939) torna a Barcelona amb el monòleg Reina Juana, obra d’Ernesto Caballero, un tour de force escènic que representa al Teatre Borràs. Dirigida per Gerardo Vera, la veterana actriu –que s’ha enfrontat a grans personatges com Teresa de Jesús– descobreix en la reina Joana I de Castella, coneguda popularment com a Joana la Boja, una dona incompresa, rebel i polièdrica.

–Fa més d’un any i mig que fa aquest exigent monòleg. ¿No se’n cansa?

–Tot i que és molt difícil i dur morir cada dia a escena, Reina Juana també és molt gratificant. Costa perquè és un treball molt seriós. No és fàcil emocionar el públic i deixar-lo amb l’ànima encongida.

–¿Estableix algun tipus de paral·lelisme entre vostè i el personatge?

–No. Fa molts anys, quan vaig fer Abelardo y Eloísa, jo mirava de buscar paral·lelismes personals en la pobra Eloísa, obligada a ser monja sense creure-hi a l’estar enamorada d’Abelardo. I un dia, Don José Tamayo em va dir: «Vostè no pot buscar paral·lelismes personals amb el personatge. Vostè l’ha de viure, patir amb ell i plorar pel que sent el personatge en cada moment». He tingut bons mestres. Tamayo en va ser un.

–¿Quant de Concha Velasco hi ha a Reina Juana

–Per més que vulgui oblidar-les, les meves emocions hi són i evidentment hi surten. A aquesta dona li van prendre els fills tot just néixer i ells van acabar odiant-la perquè consideraven que ella, com que estava boja, els havia abandonat. Però ella ni estava boja ni els va abandonar. Joana és una dona tan maltractada per la història i per la seva família que si haguéssim de buscar paral·lelismes amb el que avui dia passa a les dones, seria l’abanderada de la lluita contra el maltractament físic, psicològic i moral.

–¿Compagina el teatre amb altres projectes?

–En aquests moments només amb l’espai Cine de barrio, un programa que és com una mena de relax perquè m’ho passo molt bé presentant-lo. Sempre el gravo, perquè els dissabtes acostumo a tenir dues funcions al teatre.

–I al principi ho va compaginar amb la sèrie Las chicas del cable

–En aquesta sèrie hi he participat durant dues temporades amb un personatge episòdic mentre representava Reina Juana. Hi va haver moments en què estava extenuada. La segona temporada s’estrenarà al desembre i no sé si n’hi haurà una altra, la tercera. El meu personatge a la sèrie també era terrible, per això ara el que necessito és una miqueta de diversió. En aquest moment, aquesta diversió me la dona Cine de barrio.

–¿Quin és el seu secret per aguantar aquest ritme?

–Sempre ha sigut així, des que era nena. Sempre he treballat molt. Vaig començar com a ballarina de ballet clàssic. Després vaig fer revista, comèdies musicals, programes musicals a la televisió, dramàtics... Sempre he treballat i no he parat. Ara l’última cosa és que Disney i Tesauro volen explicar la meva vida en una sèrie de ficció. M’han enviat el primer guió i és absolutament meravellós. Tant de bo que es puguin fer aquests 12 capítols. S’han escrit biografies, però en realitat hi ha moltes coses meves que mai he volgut explicar. Ja he aprovat un primer capítol que m’han enviat des de Los Angeles.

–¿Es considera afortunada?

–Només en part, perquè la sort s’ha de treballar. La sort no és que et toqui la loteria, sinó saber aprofitar les oportunitats que se’t presenten. Jo, com que adoro aquesta feina, sempre estic a punt. I el meu pla és continuar treballant. No em vull operar d’estètica, ¡vull ser gran! Mentre em funcioni bé el cap, continuaré actuant fins que em mori.

–Aviat en farà 78. ¿Amb els anys celebra més o menys els seus aniversaris?

–¡Jo ho celebro tot! Entenc qui es treu anys, però jo estic encantada de complir-los perquè això significa que estic viva. Mai m’he tret edat, més aviat al contrari. De vegades m’he afegit alguns anys perquè així la gent em deia que estava molt bé [riu].

–¿Com viu el conflicte entre Catalunya i Espanya?

–No en parlaré. He passat la meitat de la meva vida treballant a Barcelona. Crec que tots estem tristos. Tinc grans amics, família catalana de diverses generacions i un públic fidel aquí. I aquesta vegada tindré com a competència la gran Núria Espert, que és amb Incendios al Goya, un teatre que jo vaig reinaugurar fa anys. Tot i que jo vaig néixer el novembre del 1939 a Valladolid, tota la meva vida he complert i vindré a complir anys a Barcelona, on vaig debutar el 1958 al Teatre Calderón. Durant molt temps vaig passar sis mesos a Madrid i sis a Barcelona. ¡Figura’t si algú m’ha de parlar ara a mi de Barcelona i de Catalunya! Sento un gran amor per aquesta terra i, encara que parlo català, no el parlo perfecte per poder representar una obra en aquest idioma.

–S’acomiadarà de Reina Juana

–Preparo una cosa divertida per a l’any que ve. Ho necessito després de quatre drames seguits: Écuba, La vida por delante, Olivia y Eugenio i Reina Juana. Per tots ells em van atorgar el meu segon Premio Nacional de Teatro. M’encanten els reconeixements, és clar, però ara necessito fer un altre tipus d’obres perquè anímicament aquests quatre drames m’han afectat bastant.

–¿Què me’n pot avançar?

–M’estimo més parlar-ne quan s’acabin les funcions de Reina Juana. Només diré que serà una comèdia que faré amb Antonio Resines. A tots dos ens fa una il·lusió enorme aquest projecte.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Doncs novament benvinguda a Barcelona.

–A mi m’encanta enormement ser aquí. A Barcelona em sento com si fos a casa. No vulguis saber com em va doldre aquest estiu veure tot el que va passar amb el terrible atemptat a la Rambla.