L'art del vinil

Música i fotografia. O encara millor, la fusió dels dos mons. De com tots els grans fotògrafs han realitzat alguna portada de vinil i de com els músics s’han apropiat d’instantànies icòniques per a les cobertes dels seus discos, i també de com, al final, les instantànies s’han acabat convertint en verdaders emblemes de la història musical; de tot això parla Total records, l’exposició que cobreix les parets de Foto Colectania amb 250 portades de vinils, des dels anys 40 fins a l’actualitat.

Algunes tan famoses com la que va captar Iain MacMillan el 1969 per a Abbey Road, l’últim disc gravat pels Beatles, o la imatge que va fer, el 1967, el rei del pop-art per a The Velvet Underground & Nico. «¿Qui no coneix la banana d’Andy Warhol? Tothom la reconeix, fins i tot els més joves, potser no sàpiguen la música que amaga però sí l’artista que hi ha al darrere». Paraula d’Antoine de Beaupré, un dels tres comissaris de la mostra juntament amb Sam Stourdzé i Serge Vincendet.

El projecte, produït pel festival de fotografia Les Rencontres d’Arles, va començar el dia en què De Beaupré va capgirar una de les cobertes dels seus més de 15.000 vinils col·leccionats per saber qui firmava la fotografia. A partir d’allà ja no va parar fins a esbrinar «qui va fer quines portades» i muntar l’exposició. ¿La conclusió? «Gairebé tots els fotògrafs en algun moment de la seva carrera han fet alguna portada. A vegades per encàrrec, altres per amistat. No hi ha una regla fixa». Vaja, que en la relació entre objectius i partitures hi ha de tot. De manera que com que Manitas de Plata i Lucien Clergue eren veïns i amics, el segon es dedicava a realitzar la imatge dels discos del primer.

Una cosa diferent del que va passar amb Black and blue dels Rollings Stones: la fotografia la va fer Hiro perquè era el fotògraf de moda d’aquell moment i la banda anglesa estava en ple apogeu. Els discos de les seves satàniques majestats són dels més repetits a l’exposició, no en va han tingut portades glorioses com Sticky Fingers, la del famós entrecuix fotografiat per Billy Name, portada censurada a Espanya, i, a més, els més destacats fotògrafs, Annie Leibovitz, Robert Frank, David Bailey... han il·lustrat cobertes de discos del grup. Amb Bailey la relació va ser estreta, ja que van començar a col·laborar quan tots eren uns desconeguts i van créixer, popularment, junts.

Com units es van fer un nom en el món de les arts, visuals o sonores, Grace Jones i Jean-Paul Goude. Tots dos van ser responsables de l’èxit de cada un d’ells. Ja ho diu De Beaupré: «La relació d’un fotògraf amb un músic de vegades podia ser tan intensa que arribava a forjar la seva imatge de marca». Encara que, per marques, les de David Bowie: hi ha gairebé tants bowies com discos. La mostra exhibeix nou mutacions del de Brixton amb una selecció de nou senzills de la dècada dels 70.

   

 Entre les portades citades fins al moment n’hi ha dues de les més famoses i reinterpretades: Abbey Road i Sticky Fingers, queda la tercera i és, com no podia ser d’una altra manera, del rei del rock: Elvis Presley. The Clash va rendir homenatge al seu llegendari disc de 1956 amb el seu manifest London Calling. Però a la portada, la banda britànica no tocava la guitarra, sinó que la destrossava (en realitat era un baix). Una cosa que segons el comissari pretenia ser un missatge: «Va ser com dir que el rock ha mort i ara hi som nosaltres i el punk». I en el missatge que pregonen les portades s’aferra De Beaupré per no vaticinar la mort de la relació entre la fotografia i la música amb la irrupció del cedé. «És evident que no és el mateix, però una portada transmet una emoció, una imatge... I els grups han de seguir pensant en això». 

 Total records tampoc oblida els fotògrafs que han retratat la coberta de més d’un disc, alguns com Richard Avedon, 120 en sis dècades. No és estrany si es pensa que l’americà és un gran aficionat a la música. Ha realitzat portades per a Bob Dylan, Frank Zappa, Alice Cooper, Joan Baez, Tina Turner i Vicente Escudero, però la primera, una autèntica desconeguda, parteix de l’encàrrec d’un disc, el 1956, per promoure les galeries Lafayette. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Encara que la relació entre música i fotografia no sempre ha seguit la mateixa direcció. Algunes vegades han sigut els compositors els que s’han apropiat d’una imatge ja coneguda per il·lustrar els seus discos. Hi ha la parella del Cafè Lehmitz captada pel suec Anders Petersen a finals de 1960 i que 15 anys després va acabar a Rain dogs de Tom Waits i la parella que Brassaï va immortalitzar el 1933 i Rickie Lee Jones va recuperar el 1981 per a Pirates.

També hi ha un apartat dedicat a artistes i fotògrafs espanyols, amb imatges de Toni Catany, Alberto García-Alix i Chema Madoz realitzades per a Maria del Mar Bonet, Ana Curra i Sati de Crem; i un altre que parla de la col·lecció Colección Gladys Palmera, reconeguda internacionalment com el catàleg musical més destacat de música cubana del període de 1940 a 1960. Un ampli i variat recorregut que obliga a preguntar a De Beaupré per la seva portada favorita: «Sens dubte, la de Miles Davis realitzada per Irving Penn. És fotografia pura».