CRÒNICA

Paco Camarasa, negre i groc

El llibreter i excomissari de BCNegra rep la medalla d'or al mèrit cultural de l'ajuntament de barcelona després d'entregar placa i pistola

ealos41037080 barcelona     barcelona    21 11 2027  icult    entrega de l171121215013

ealos41037080 barcelona barcelona 21 11 2027 icult entrega de l171121215013 / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Íntegrament de negre i groc es va presentar Paco Camarasa al Saló de Cent. Negre i groc de taxi de Barcelona, la ciutat per la qual va deixar el seu València (la culpa la té la llibretera, Montse Claver). El negre i groc, és clar, de les cobertes de La Cua de Palla. Negre l’americana i la camisa, groga i negra la corbata amb cintes policials de No trespassing, groc el llaç per demanar la llibertat dels empresonats i groc el cordó del qual penja la groga medalla d’or al mèrit cultural de la ciutat de Barcelona que li va penjar l’alcaldessa Ada Colau.

Negre per la seva trajectòria com a promotor del gènere en la seva llibreria Negra y Criminal i com a comissari durant 12 anys de BCNegra i groc reivindicatiu: Camarasa va començar el seu discurs d’agraïment celebrant que el plenari que va aprovar la seva medalla d’or va ser el mateix que va decidir retirar la del seu molt odiat Rodolfo Martín Villa, el que li va fer passar juntament amb altres estudiants 19 nits en calabós i va acabar així demanant «llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats». «Perquè els lectors de novel·la negra –va dir– sabem que la llei i la justícia a vegades no són sinònims, la legalitat i la justícia a vegades no són sinònims».

Ves a saber si també va ser en clau política la resposta de l’alcaldessa: «Volem ser audaços sense perdre mai la ironia, valents però sense arrogància i sent conscients de les nostres debilitats». Encara que del que es tractava, va afirmar poc abans, era de reconèixer la seva «contribució al món literari barceloní, el seu entusiasme vital, la seva tasca de llibreter, d’historiador i recuperador del gènere i de cap de BCNegra».

«Comissari», i el número u de la història del gènere a Barcelona, va precisar el regidor socialista Jaume Collboni, que va proposar el reconeixement estant al capdavant de l’Icub i que és qui va parlar per jutjar el comissari i declarar-lo «culpable d’algunes de les coses més meravelloses que han succeït en els últims anys literàriament a Barcelona», després d’agrair la deferència del responsable de l’àrea des de fa dies, Jaume Asens, per cedir-li la paraula. «Com sempre que hi ha el Paco pel mig, tot són complicitats i facilitats», va dir.

Negres, també, per cert, les ulleres que portaven posades tots els assistents a l’acte del Saló de Cent per rebre Camarasa en la seva entrada escortat de regidors i guàrdies civils amb casaca vermella i plomall.

Notícies relacionades

Negre el dia que va tancar la llibreria Negra y Crimina0l al carrer de la Sal de la Barceloneta, que no tot ha de ser dir què fantàstics que som. «Va tancar perquè no venia llibres. Estaven tancant un temple d’amistat i de bon rotllo, un punt de pelegrinatge», va afegir Martín.

Elegia pel llibreter perdut

Però és Camarasa el que va parlar des del mateix faristol on va presentar 12 premis Pepe Carvalho. Record per a Manuel Vázquez Montalbán; elogis per a la ciutat acollidora a la qual tots els escriptors volen venir, cosa que tant ha contribuït a l’èxit de BCNegra, va dir, humil; reivindicació del gènere, marginal quan va apostar per ell, «que entreté una estona i permet conèixer la part fosca a la qual els periodistes no poden arribar»; cant al «millor ofici del món», el de llibreter; i elegia pels col·legues. «En vull citar alguns aquí, i demanar-los que no els oblidin: Jesús Ayuso, de Fuentetaja, a Madrid, Pau Bordonaba, de la Cinc d’Oros, de Barcelona, Teresa Castells, de Lagun, a Donostia, Paco Dávila, de la Librería del Pasaje a València, Pep el de Iona, quan Horta era encara un barri, Aurelia de Arrels, quan el carrer Ferran, d’aquesta ciutat, no era una cinta mecànica de llibreters clònics...».