'Claudia', un drama real en escena

Un altre muntatge per emmarcar amb un testimoni real en escena. Claudia és la segona peça d’una trilogia de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud centrada en la dona i la identitat. L’impacte de la història que explica de viva veu Claudia Victoria Poblete Hlazic, una enginyera de sistemes de 39 anys que viu a Buenos Aires, emociona la Sala Petita del TNC. La protagonista va descobrir, als 22 anys, que era filla de desapareguts i que havia viscut una existència de mentida en el si de la família d’un tinent coronel de la dictadura amb uns pares que no eren els seus

    

La revelació del cas va suposar el principi de la fi de la impunitat dels comandants militars al seu país. La mateixa Claudia ha participat, a més de com a intèrpret, en el procés de creació de l’espectacle, juntament amb el director Carles Fernández Giua i l’escenògraf i videocreador Eugenio Szwarcer, que van realitzar un treball d’investigació. La companyia ja va utilitzar aquest llenguatge amb Nadia, una obra centrada en la figura d’una jove afganesa que durant 10 anys va simular ser un noi per sobreviure en el règim dels talibans.

    

Fernández Giua i Szwarzer introdueixen el tema en un marc en què Poblete Hlaczick va desgranant la seva experiència i com aquesta afecta la individualitat del personatge i el col·lectiu. En el muntatge s’utilitzen les imatges de vídeo com a escenografia, suport documental i recurs poètic. Seqüències del centre de tortura de l’Escola Mecànica de l’Armada, de Jorge Rafael Videla i altres generals, de les Madres de la Plaza de Mayo i de paisatges com les cascades d’Iguaçú o els llacs de Bariloche són elements envoltants del relat. En ell Claudia interpel·la el públic sobre el sentit de paraules com revolució, memòria i educació.

    

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Vivia una vida desdibuixada, sense emocions», recorda. Rememora quan anava a l’escola i els altres nens confonien els seus pares ficticis amb els seus avis. En el seu fragmentat monòleg, exposat amb gran intensitat emocional, no estalvia detalls de la seva rígida educació i de com el seu pare la marginava tant a ella com a la seva mare de tota vida social a casa, on ell es reunia amb els amics «per parlar de les seves (¿terribles?) coses» en el context d’una societat en què o eres dels seus o et qualificaven de potencial terrorista.

EMPATIA AMB EL PÚBLIC

En el seu nu anímic en escena no interessa tant la perfecció de la dicció com la indubtable empatia que crea amb un públic que assisteix atònit a les seves revelacions. Fernández Giua ha regulat bé els temps narratius per evitar tot indici de lectura dramatitzada. «Res va tornar a ser el mateix des que va sorgir la veritat d’una família que m’havia buscat i esperat tant de temps. A poc a poc es van anar curant les velles inseguretats i es va omplir d’amor aquell lloc que havia quedat buit», relata la noia, al·ludint al dolor íntim i profund de tot el procés però que l’ha portat a recuperar la identitat. Impressionant document.