Un Wagner galàctic

Richard Wagner torna al Gran Teatre del Liceu amb la torturada història d’amor de Tristany i Isolda, una òpera amb un llenguatge musical que va marcar un abans i un després. Un magnífic repartiment de veus wagnerianes liderades per la soprano Iréne Theorin i el tenor Stefan Vinke porten la veu cantant en una producció d’Àlex Ollé que impressiona tant per la seva sobrietat com per l’encertat simbolisme de la posada en escena. 

L’escenografia d’Alfons Flores pivota al voltant d’una gran esfera de fusta de 5,2 tones de pes que es descompon i adopta diferents formes en cadascun dels tres actes del muntatge. Estrenada a Lió (França) el 2011, la producció es presenta demà al Liceu amb un repartiment de luxe que completen Albert Dohmen (Marke), Greer Grimsley (Kurwenal), Francisco Vas (Melot), Sarah Connolly (Bragäne) i l’asturià Jorge Rodríguez (que dona vida al pastor i al jove mariner).

«M’encanta aquest muntatge perquè em permet concentrar-me en la música i acolorir les frases. Les imatges ajuden a respirar, fixar-se en els diàlegs i el text, i posar l’èmfasi en les paraules, tan importants en aquesta obra», declara Theorin. La soprano va debutar al Liceu amb aquesta mateixa òpera, però en versió concert, amb motiu del Festival Wagner el 2012, una d’aquelles escasses ocasions en què s’ha pogut veure fora de Bayreuth (Alemanya) l’orquestra i els cantants del temple wagnerià. Theorin té moltes ganes de retrobar-se amb l’òpera després d’una caiguda soferta aquest estiu que li va afectar els ossos de la cara, una cosa que ningú diria veient el seu aspecte espectacular.

L’Estrella de la Mort

La gran esfera, que alguns han arribat a comparar amb l’Estrella de la Mort de La guerra de les galàxies, potser és l’únic element que pot distreure els espectadors en aquest muntatge. «Tot el protagonisme recau en els cantants, que viatgen a un èxtasi interior. Volia que aquesta vivència arribés al públic de la forma més pura perquè combregués amb el viatge dels intèrprets», explica Ollé, que la temporada passada va triomfar amb Quartett, una òpera contemporània de Luca Francesconi.  

El primer acte rememora el viatge en vaixell que emprenen Tristany i Isolda d’Irlanda a Cornwall, on ella ha de contraure matrimoni amb el rei Marke. Aquí, l’esfera simbolitza la Lluna. En el segon acte, només apareix una meitat de l’esfera, i a l’interior transcorre tot. Les projeccions de Franc Aleu i la il·luminació d’Urs Schönebaum, col·laboradors habituals d’Ollé, contribueixen a situar l’acció i a crear un espai que simbolitza l’univers de Tristany i Isolda. «Aquesta espècie de búnquer on es troben funciona molt bé a l’hora de projectar la veu, és com un gran altaveu», diu Ollé. Sens dubte, els cantants ho agraeixen. Finalment, en l’últim acte, s’inverteix aquesta mitja esfera que, situada sempre darrere dels protagonistes, encarna el pes de la traïció a Marke. «La posada en escena es basa en detalls mínims: mirades, gestos i poca cosa més. Hem eliminat projeccions i altres coses respecte a Lió perquè tot fos més sintètic i clar».

 

Una obra clau

«L’òpera del segle XX no hauria sigut igual sense aquesta obra. Wagner hi va posar la llavor de l’atonalisme i de la música moderna. Amb aquesta peça es va anticipar a tot el que vindria al segle XX», apunta Josep Pons, que acaba de renovar com a director musical del Liceu fins al 2022 i capitanejarà l’orquestra. «Encara no he arribat a tot el que m’havia proposat amb els músics del Liceu. Ara mateix estic al 50% del meu projecte, que espero poder seguir desenvolupant», subratlla. 

Intimitat i intensitat

A Pons li ve de gust tornar a submergir-se en el compositor alemany després d’haver culminat la tetralogia wagneriana al Liceu. «És fascinant com Wagner plasma aquest amor a través de l’acord inestable de Tristany i, per un altre costat, hi ha un cromatisme que porta a l’extrem». El seu repte principal consisteix a controlar tant els esclats de l’orquestra, «un magma que les veus dels cantants han de sobrepassar», com afinar al màxim en els moments més cambrístics en aquesta òpera plena d’intimitat i intensitat. 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

«És una peça sobretot d’emocions. Per als cantants també és un treball més de caràcter psicològic que coreogràfic. Quasi no hi ha acció. Domina una transició constant d’emocions, una cosa que es plasma més en la música que en el text». Tots dos van ser creats per Wagner, defensor de l’espectacle total, com al seu dia somiava el col·lectiu de La Fura dels Baus, al qual està vinculat Ollé. El compositor va plasmar en aquesta òpera, estrenada a Munic el 1865, el seu ideal del sentiment amorós. Una passió pura i impossible que només sorgeix després de la ingestió d’un filtre màgic. «És la història de dos antagonistes que protagonitzen una torturada història d’amor», resumeix Ollé. 

Quatre hores

Al seu dia, el gran problema de Wagner va ser trobar uns cantants que fossin capaços d’interpretar els titànics rols principals d’aquesta òpera que dura prop de quatre hores, sense comptar els entreactes. Theorin i Vinke fa anys que s’hi enfronten. «Per Àlex [Ollé] deu haver sigut un infern fer aquesta obra amb gent com nosaltres, que hem estat tota la vida cantant Wagner pel món», assumeix Theorin. «Tenim una hàbits adquirits per produir el so que volem. D’aquí venen la majoria de desavinences amb els directors escènics, entestats a trobar alguna cosa nova per trencar amb aquests hàbits», admet el seu company, Stefan Vinke, que ja va debutar al Liceu amb Sigfried, el 2015.