Patint amb Josep Bros

«Donaré tot el que pugui», va dir Josep Bros (Barcelona, 1965) al tornar a l’escenari després d’haver d’interrompre la cèlebre Una furtiva lacrima de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti a l’atacar un agut. El tenor va agafar aire i va finalitzar la peça. Després d’un breu descans, va explicar que havia viscut moments de tensió els dies previs, agreujats per un refredat. 

    

«M’ha pogut la il·lusió», va ressaltar abans de reconèixer, al final de la sessió, que hauria pogut cancel·lar però que no ho havia fet perquè creia que superaria els problemes. El cantant, que sempre s’ha distingit per la seva seguretat a l’hora d’afrontar actuacions fins i tot en situacions extremes, com assumir substitucions d’última hora, va mesurar malament les seves forces i el públic, que en tot moment es va mostrar afectuós i comprensiu, va acabar patint tant com ell.

PROBLEMES DES DE L’INICI

Les dificultats per abordar el repertori ja van aparèixer en les dues cançons inicials de Francesco Paolo Tosti, Aprile i L’ultima canzone. Va aflorar una aspror a la gola traduïda en vacil·lants transicions de la veu. Estava clar que hauria hagut de cancel·lar per evitar el viacrucis que va ser la vetllada. A meitat de la primera part, es va fer un nou i no programat descans, amb canvi d’impressions amb el pianista Marco Evangelisti. Bros havia superat amb molts problemes Musica proibita de Stanislao Gastadon i l’exigent Quando le sere al placido de Luisa Miller i va arribar amb coratge de resistent i dificultats a les cançons de Luigi Denza i Il lamento di Federico de L’arlesiana de Francesco Cileà.

    

El temor de la suspensió va planar abans d’abordar la segona part, va insistir en la seva voluntat de seguir «amb tot» el que pogués i va anunciar un lleuger retoc al repertori per acomodar-lo al seu estat vocal i a la inseguretat mental que aquest li provocava. Va substituir la clamorosa ària Pourquoi me réveiller?, de Werther per Canticel d’Eduard Toldrà, i va evitar un problema innecessari. Dues peces més de l’autor català i un tram final de sarsuela amb Bella enamorada, Mujer de los ojos negros i l’aguda No puede ser li van permetre arribar, encara que sense brillar, a la meta. Malgrat  els crits de «ja n’hi ha prou, Josep» d’una espectadora, ell es va obstinar a oferir una propina amb la napolitana Non scordar di me, i tot seguit va rebre en escena un pastís commemoratiu de les seves bodes de plata al Gran Teatre, entre aplaudiments i algun bravo al·lusius sens dubte a la seva impecable trajectòria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

El Liceu, en un acte posterior al Saló dels Miralls, va exalçar la figura del tenor. El de diumenge només va ser un accidentat concert per oblidar, d’aquells que hi ha de tant en tant en la carrera de risc d’un cantant d’òpera.