Mendoza: "S'ha arribat molt lluny sense saber com ni per a què"

L'escriptor i premi Cervantes Eduardo Mendoza, una de les veus crítiques davant del sobiranisme però també davant la pervivència política del franquisme, ha decidit ordenar els seus pensaments respecte a la qüestió catalana en un petit volum, a penes un llibret de 90 pàgines i de mida petita titulat Qué está pasando en Cataluña (Seix Barral). En aquest volum ha concentrat una sèrie de reflexions amb l'ànim de no situar-se ni en un bàndol ni en l'altre. "Personalment no m'agrada cap dels dos, però això es pot atribuir al meu temperament, a les meves idees i a la meva experiència personal", diu, i assegura que l'ha escrit amb l'ànim de comprendre el que està passant.

Després de passar revista a diferents idees i concepcions fortament encunyades en l'imaginari espanyol i català, com la repressió catalana sota el franquisme, la prohibició de l'ús de la llengua catalana, la immigració, l'origen burgès de la societat catalana, el desfasament entre Barcelona i la resta de Catalunya i el caràcter català en si i en l'imaginari franquista, Mendoza assegura que “la democràcia és un fantasma que feia perdre el son a Franco i que el seu llarg insomni va aconseguir transmetre'ns sense retocs”. L'escriptor sosté que “el somni de la democràcia consisteix a creure que la democràcia és un estat superior en el qual només cal invocar-la com si fos un sortilegi perquè es resolguin els problemes. Però no és així. La vida d'una societat és dura. La democràcia ofereix alguns recursos per mitigar l'arbitrarietat i l'abús de poder, però res més. És només l'instrument d'un sistema tan despietat com qualsevol altre”. Per això Mendoza qualifica d'"ingenu" el referèndum català.

En la seva anàlisi es dona la paradoxa quan assegura que el Decret de Nova Planta va facilitar que els catalans poguessin participar tardanament en la colonització d'Amèrica i el Sud-est Asiàtic i d'aquí ve una prosperitat econòmica derivada de la derrota del 1714. L'autor de 'La verdad sobre el caso Savolta' i 'La ciutat dels prodigis' --dues novel·les vinculades a aquesta prosperitat i les posteriors convulsions-- també té un record per a una burgesia catalana que va mantenir una actitud reaccionària davant l'abolició de l'esclavisme i va explotar els treballadors en un conflicte "que encara cueja".

La denigrada Transició 

Mendoza acaba enumerant els temps en què la relació dels interessos de Catalunya amb el poder vigent a Espanya ha funcionat. Com per exemple, la participació dels catalans en el Govern espanyol durant els primers anys de la Transició. “Segurament, s'hauria pogut donar la mateixa col·laboració en altres ocasions, però no sembla que hi hagi hagut una voluntat declarada dels nacionalistes en aquest sentit”.

Per a Mendoza, “el nacionalisme s'ha nodrit d'agitar el fantasma de l'enemistat”, i afegeix: “Molts dels greuges són certs, totalment o parcialment. I s'haurien pogut solucionar, totalment o parcialment” .

L'escriptor reparteix culpes: "A vegades el descontentament dirigit serveix per tapar draps bruts. En tota la campanya recent per la independència, rara vegada ha sortit el tema de la corrupció en altes instàncies del Govern espanyol, perquè això hauria pogut tenir un efecte rebot". Respecte al Govern espanyol, assegura que aquest va menysvalorar l'independentisme com un projecte inviable i finalment s'hi va topar de cara.

¿És tard? 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

L'autor de La ciudad de los prodigios no és pas optimista i percep al seu voltant un panorama "fosc". "No s'hi veu la sortida, entre altres coses, perquè s'ha arribat molt lluny sense saber ni com ni per a què. Sovint fa la impressió que les dues parts desitjarien posar fi a una tensió que ja no beneficia a ningú, que desgasta els seus protagonistes, desacredita el conjunt del país i causa unes pèrdues econòmiques, reals, visibles i molt difícils de corregir a curt termini". 

Mendoza acaba en la mateixa línia, dient que hauríem d'haver fet l'exercici de qüestionar les nostres idees, "en lloc d'encongir-nos d'espatlles, davant el prejudici, la negligència i la incomprensió". I sospita que ja és tard: "Gairebé sempre és tard quan ens posem a pensar les coses".