Núria Andorrà, el batec de l'imprevisible

Es dedica a la percussió perquè al conservatori de Lleida, la seva ciutat, no es podia estudiar trompeta. Els seus pares la van apuntar a piano, però s’avorria asseguda tanta estona. «Llavors van obrir l’aula de percussió. Com que els feien falta clients, ens van enviar a visitar-la i jo en vaig sortir entusiasmada. Devia tenir 8 anys». Avui Núria Andorrà és una de les percussionistes més destacades de la música moderna del país. Ha treballat al TNC amb Carles Santos, té un duo estable amb el pianista Agustí Fernández, dirigeix un ensemble de música improvisada i organitza un petit festival al peu del Montseny. No hi ha programació de música contemporània a Barcelona, per underground que sigui, en què no hagi plantat el seu bombo, els seus plats i l’arsenal de petits instruments –un parell de pinyes seques, unes bales– amb les quals construeix mons hipnòtics.

De fet, com més underground sigui la programació, més fàcil és que programin Andorrà. Va estudiar la carrera de percussió a l’ESMUC, on fa classes d’improvisació, però la seva idea del que és contemporani no acaba de casar amb l’acadèmia. Així que és xocant que li hagin obert les portes d’una institució tan clàssica com l’Ateneu Barcelonès, on fa un parell d’anys fa regularment concerts de música improvisada. «Va ser gràcies a l’anterior programador, Bernat Dedéu, que va confiar en mi», diu en una de les venerables butaques que hi ha al costat de la cafeteria de l’Ateneu. 

 Entre aquelles mateixes parets, avui  (19.00 hores) presenta Improject, un ensemble de vuit músics amb els quals  explora la improvisació com a camí per desenvolupar noves músiques. «Era un somni. Vaig triar els músics no tant pensant en els instruments com en les persones. Per exemple, em faltaria un violí, però no he trobat la persona adequada. I en canvi hi ha una flauta perquè un dia vaig tocar amb el flautista Pablo Selnik i em va agradar». A l’ensemble, amb residència artística a l’ESMUC, hi ha quatre homes i quatre dones. Una cosa insòlita. «No ho vaig fer a posta, però m’encanta. M’han proposat fer un grup només de ties, i no ho vull».

De percussionistes de música contemporània n’hi ha pocs. De percussionistes dones, poquíssimes. «Quan jugava a handbol de nena, no vaig pensar mai que fos cosa de nois. Amb la música, igual. Els impediments me’ls vaig trobar a la carrera». Companys més joves que l’avisaven que mai seria cap de secció de percussió en una orquestra perquè «ningú voldria rebre ordres d’una dona». Professors que li recomanaven dedicar-se al piano. O millor, a la docència, perquè si tenia fills se li acabaria la carrera.

Notícies relacionades

La muntanya t'obre les orelles

Barcelona, capital de la innovació social

Riu recordant la decoració d’una aula de percussió del conservatori d’Alemanya on va estudiar cinc anys. «¿Saps els pòsters dels tallers mecànics de ties en boles que anuncien eines? ¡N’hi havia un de panderetes turques amb una senyora fent la dansa del ventre i molt poca roba!».

El millor complert

Li fa pena, diu, que el 2017 encara siguin necessàries les polítiques de discriminació positiva. Sap també que a la seva música li queda un llarg camí que recórrer perquè deixi de ser vista com una raresa. «Vaig fer el primer concert d’improvisació de la sala Sinestèsia a Barcelona i no va venir ningú. Vaig tocar igualment, ¡ja havia portat el bombo fins allà! Va ser un treball brutal per a l’ego». Però la improvisació també dona alegries. Al MontMusic, modest festival que va organitzar aquest octubre a Santa Maria de Palautordera, amb concerts en horari de vermut i públic de totes les edats, li van regalar el millor compliment. «Això és la creació del futur, això està obert, absolutament viu».