Viatge al fons de la secta

Portarar al teatre successos o casos reals, amb tot el marge de llibertat que es vulgui, no és un fet excessivament habitual a la cartellera  catalana. Per això ja de sortida s’aplaudeix la proposta de Llàtzer Garcia i la companyia Arcàdia que pilota inspirada en una comunitat ultrareligiosa que es va instal·lar als afores de Girona als anys 80. És el retrat que planteja Els nens desagraïts, un exercici teatral que viatja al fons d’una comunitat sectària i l’empremta inesborrable que deixa en els seus integrants per més que hagin intentat allunyar-se’n.

    

Amb aquesta obra, Garcia tanca la seva trilogia sobre la família, que ja va arribar cotes molt altes amb la seva anterior entrega, La pols, i que va iniciar amb La terra oblidada. El director i dramaturg (Girona, 1981) va conèixer de primera mà –amb un company del col·legi– l’existència d’aquest grup de famílies que vivien a Sant Gregori, als afores de Girona, allunyades del brogit del món. Estaven en un bosc en les seves autocaravanes sota l’autoritat d’una dona –la Mare, autoproclamada Missatgera de Déu– que exercia de far espiritual. La seva màxima era una renúncia total als plaers i viure en la pobresa per entregar-se a Déu.

CERIMÒNIA DE CAPTACIÓ

Aquest és el primer quadro, potser una mica extens, que presenta Els nens desagraïts, un text d’escriptura detallada i gran acabat. La Mare (Teresa Vallicrosa) alliçona un feligrès perquè s’entregui a la causa sense titubejos. El nou adepte (Ramon Pujol) ha de materialitzar-ho amb la crema en un bidó dels seus discos de Led Zeppelin.

    

El segon ens presenta una parella que no passa per la millor època de la seva relació. Ella (Muguet Franc) és la submisa filla de la Mare, a qui obeeix de forma rotunda, i el seu marit, un pobre infeliç que viu dels recursos de la seva dona i que veu com el seu matrimoni cau en barrina.

    

El salt a la tercera escena ens porta als nens desagraïts del títol que despotriquen de la comunitat. Dos són els fills de la parella anterior, i el tercer, del primer adepte. Es veuen en el funeral de la Mare, una dona que gairebé es creia immortal. Allà critiquen aquell món tancat del qual van sortir corrent, però del qual mai podran alliberar-se. Garcia deixa clar que la motxilla existencial de la infància acostuma a ser una càrrega tota la vida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

Els nens desagraïts deixa empremta, en primer lloc, per una posada en escena i una atmosfera que provoquen tant desassossec com interès. Estem en un bosc de Girona, però podia ser gairebé un de Twin Peaks. Els quatre intèrprets, a més, perfilen sense titubejos els seus personatges. Vallicrosa imposa com una Made tan magnètica com inquietant amb una mirada freda que espanta a qualsevol. Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol es multipliquen amb igual convicció per repartir-se els papers més joves de les tres escenes. Tots quatre ajuden a impulsar una obra desassossegant i a la vegada suggestiva com Els nens desagraïts.