Julianne Moore: "Estats Units és un lloc tan ple d'ira que espanta"

A aquestes altures de la seva carrera, interpretar només un paper cada vegada ja no sembla suficient per a ella. Per això encarna dues germanes bessones –una és noble, l’altra malvada– a la nova pel·lícula com a director de George Clooney, Suburbicon, una fosca sàtira sobre el desig, la cobdícia, l’assassinat i el racisme ambientada en els anys 50 que ens mostra el que passa quan el somni americà es converteix en malson. EL PERIÓDICO va parlar amb Moore en el passat Festival de Toronto.

–¿Com la va convèncer George Clooney perquè s’unís al repartiment de Suburbicon?

–Simplement em va trucar i em va comentar que em volia per interpretar dues germanes bessones, i de seguida vaig comprendre que això seria molt divertit. Per descomptat, vaig acabar treballant el doble pel mateix salari. ¡Li hauria d’haver exigit més diners! ... No, de debò, aquesta mena d’oportunitats no són gaire comunes per a una actriu. I, naturament, és una pel·lícula molt especial. Al principi fa creure a l’audiència que explicarà un relat nostàlgic sobre una família plena d’amor i, de sobte, es converteix en una història molt política.

–¿Com descriuria el contingut polític de la pel·lícula?

–Bé, es basa en la història real d’una família afroamericana en una comunitat petita i tancada, que va ser fustigada i marginada pels seus veïns blancs. Va passar en els anys 50, però un només necessita fer un cop d’ull als telediaris per comprendre que aquestes coses segueixen passant. Han passat només uns mesos des dels successos de Charlottesville [tres persones van morir durant una manifestació de supremacistes blancs]. La victòria de Donald Trump va impulsar el sorgiment d’una nova onada de nazisme als Estats Units. La història es continua repetint.

–¿Es va imaginar que la presidència de Trump seria així?

–És pitjor del que vaig pensar. Ja no puc reconèixer el meu propi país. Vaig créixer en l’era de les lluites pels drets civils. Vam pensar que arreglaríem les coses, però òbviament no ho vam fer. Estats Units és un lloc tan ple d’ira que espanta. I és per això que crec que és lògic que des de la comunitat cinematogràfica aixequem la veu i fem pel·lícules com Suburbicon, que plantegin algunes preguntes complexes i ens facin examinar la nostra pròpia consciència.

–Però, llavors, ¿per què explicar una història ambientada en els anys 50?

–Perquè l’època descrita a Suburbicon és probablement la que Trump i els seus seguidors tenen al cap quan parlen de fer Amèrica gran una altra vegada. Volen tornar a l’anomenada Amèrica de Norman Rockwell, que era un concepte construït pels blancs en què els negres estaven completament exclosos. Però tot això es basa en una fal·làcia. El que fa que el meu país sigui gran és estar poblat per persones que venen de tot arreu del món i la seva capacitat per brindar-los un futur. Els ideals de Trump no són només ofensius sinó també estúpids.

–Vostè té arrels europees, ¿oi?

–Sí, la meva mare és escocesa. Només era una nena de 10 anys quan es va mudar als EUA amb la seva família. I als 27 anys es va convertir en ciutadana nord-americana. La seva identitat sempre ha sigut molt escocesa, i això és una cosa que els meus germans i jo hem heretat. Soc una prova vivent que ser immigrant forma part de la identitat nord-americana.

–La indústria cinematogràfica està vivint una crisi interna a causa dels escàndols d’assetjament sexual i la bretxa salarial entre homes i dones. ¿Quina és la seva actitud davant d’aquests problemes?

–Soc molt sensible al respecte, òbviament. En tot cas, la discussió pública sobre el problema de la desigualtat de salaris se centra en Hollywood, malgrat que és un problema global que afecta totes les indústries i tots els estrats socials. Malauradament, al meu país fa poc va ser desestimada una llei que hauria ajudat a posar en evidència les diferències de sou entre homes i dones i, per tant, a evitar aquestes injustícies. No puc creure que Ivanka Trump s’oposés de forma tan explícita a aquest llei.

–Ha dit que fan falta més pel·lícules compromeses com Suburbicon

–En última instància, les pel·lícules funcionen com a reflex del que passa al món. Cadascú és lliure de considerar-se o no un ciutadà responsable. Personalment, jo vull usar la plataforma que la meva feina em brinda per recolzar causes socials que em semblen rellevants; per exemple, per a mi va ser molt important participar amb el meu marit i la meva filla en les manifestacions per les dones i els drets humans que van tenir lloc a Washington. I m’agrada col·laborar amb gent que té la mateixa actitud.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

–Si George Clooney s’acabés postulant per a la presidència dels EUA, com molta gent li demana que faci, ¿votaria per ell?

–Per favor, deixem de prendre’ns la política de broma. El que vull és un president amb experiència en tasques governamentals, no que una celebritat o algú del món de l’espectacle prengui decisions crucials en el meu nom. Ja va sent hora que ens prenguem seriosament la nostra responsabilitat com a ciutadans.