Paul McCartney, el geni dels tous de la cama peluts

Philip Norman era un periodista musical de 38 anys quan el 1981 va publicar Shout!, un ambiciós estudi sobre els Beatles i la seva època que l’autor va començar a escriure aprofitant una llarga aturada laboral i que va ser acollit com la biografia definitiva del quartet de Liverpool; la més documentada, la més rigorosa, la més exhaustiva, la més perspicaç. El llibre es va convertir ràpidament en un best seller i va suscitar una cascada d’elogis. També va topar amb un detractor implacable: Paul McCartney. A les pàgines de Shout!, Philip Norman s’apuntava amb entusiasme al lloc comú que atribuïa a John Lennon la principal reserva de lideratge, carisma i geni creatiu dins del grup alhora que presentava Macca com un ambiciós manipulador especialment dotat per a les relacions públiques. La mort de Lennon, el 8 de desembre de 1980, va coincidir amb l’última fase de redacció del text, circumstància que va contribuir a reforçar un biaix que Norman va fer encara més feridor quan, en una entrevista promocional, va afirmar que John representava «tres quartes parts dels Beatles». McCartney, dolgut, va rebatejar el llibre com a Shite! (¡merda!).

Per tot això, pocs noms semblaven més improbables que el de Philip Norman com a autor de la primera biografia autoritzada de McCartney. El mateix autor tenia nul·les esperances quan, a finals del 2012, va enviar un e-mail al cap de premsa de l’exbeatle, Stuart Bell, exposant-li el seu desig d’escriure una biografia de Paul que servís de complement al volum que el 2008 havia dedicat a John Lennon. «Vaig admetre que era possible que jo fos l’última persona que ell escolliria com a biògraf, però hi afegia que esperava que el llibre de Lennon hagués esmenat l’injust tractament que havia rebut per la meva part a Shout!». Al cap de dues setmanes, Norman va rebre un correu de resposta: «Estimat Philip: gràcies pel teu missatge. Amb gust et dono la meva aprovació tàcita i potser Stuart Bell et pot ajudar. Cordialment, Paul».

«Va ser la sorpresa més gran de la meva carrera», assegura l’escriptor anglès al pròleg de Paul McCartney. La biografía (Malpaso), un exhaustiu recorregut (són gairebé 800 pàgines) per la vida i la trajectòria d’una llegenda del pop que, malgrat la seva reputació d’home afable i accessible, resulta ser una de les estrelles més elusives de la indústria musical de l’últim mig segle.

Púding de Yorkshire

L’«aprovació tàcita» de Macca no es va traduir en una col·laboració directa, però sí que va permetre a Norman accedir a una quantitat ingent de documentació i entrevistar una llarga llista de persones de l’entorn més pròxim al músic, incloent-hi el seu germà Michael, la seva madrastra Angie i la seva germanastra Ruth. El resultat de la investigació és increïble. Literalment. L’atenció que Norman presta als detalls més nimis (des de l’afició del jove Paul a la llet condensada i el púding de Yorkshire «untat amb xarop daurat Tate & Lyle» fins a la llista de tots els instruments utilitzats en la gravació d’un disc tan poc memorable com Off the ground) posa a prova la paciència del lector en més d’un passatge, però resulta molt eficaç, per exemple, a l’hora d’evocar la comunitat de vivendes subsidiades de l’extraradi del Liverpool de postguerra en què va transcórrer la infància de McCartney.

Són precisament les pàgines dedicades als anys de formació del futur astre pop les més satisfactòries del llibre; també les més pròdigues en històries de les quals fins ara pràcticament no havíem sentit parlar. Especialment pertorbadora és la que relata Iris Caldwell, germana de Rory Storm (líder del grup The Hurricanes) i nòvia intermitent de McCartney entre els anys 1961 i 1962. «Després d’alguna actuació dels Beatles –recorda–, a Paul li agradava que la meva mare li pentinés les cames. Té molt de pèl i això semblava relaxar-lo. Deia ‘¡Oh, Vi, pentina’m les cames!’, s’aixecava el camal i la meva mare agafava una pinta i ho feia».

Dos anys més tard, en una suite de l’hotel Delmonico de Nova York, Bob Dylan els va ensenyar a ell i als altres tres beatles un mètode bastant més convencional de relaxar-se. En realitat, va ser un malentès el que va portar Dylan a oferir-los el seu primer porro de marihuana: quan a I want to hold your hand John i Paul cantaven amb el seu accent de Liverpool «I can’t hide» («no ho puc amagar»), el cantautor de Minnesota pensava que deien «I get high» («em col·loco»), i per això va pensar que els Fab Four estaven familiaritzats amb els psicòtrops. «Va quedar sorprès quan va saber que els Beatles mai havien provat cap narcòtic més fort que els estimulants d’amfetamines i els palets de benzedrina dels inhaladors nasals».

Quatre persones en un llit

Notícies relacionades

La infausta jornada del 9 de desembre de 1980

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

Les drogues i el sexe ocupen un espai inusualment rellevant per tractar-se de la biografia d’una estrella del pop que, a banda d’un arrest per possessió de cànnabis a l’aeroport de Tòquio el gener del 1980 i un lleig procés de divorci de la seva segona dona, Heather Mills, s’ha mantingut sempre raonablement allunyat de qualsevol mena d’escàndol. Norman apunta que, durant la seva estada als Beatles, McCartney va demostrar tenir «una antena sexual tan aguda com la cultural» i refereix diversos episodis (inclosa «una sessió de quatre persones al llit en què ell era l’únic home») que semblen sustentar la frase de Lennon que les gires del grup eren «com el Satyricon de Fellini».

L’autor del llibre flaqueja en canvi a l’hora de ponderar la vàlua musical de l’objecte del seu estudi. Poques coses han deixat una empremta tan apreciable en la història de la música pop com les línies de baix que Paul va crear i va gravar per als Fab Four, per no parlar de les seves harmonies vocals, els seus dots com a solista i el seu geni compositor. Norman, més interessat en l’home i en la llegenda que en l’artista, passa per sobre de tot això i es limita a amuntegar dades de les gravacions i dates de llançament. Encara que, si tenim en compte els ocasionals (i poc encertats) judicis musicals que l’autor deixa caure a diferents llocs del text (no, definitivament els Wings no eren un grup de glam rock), potser millor.