L'amic rus de la República a Londres

Ivan Maiski va viure fent equilibris, entre la glòria diplomàtica i l’amenaça constant d’una trucada a Moscou seguida de tret a la nuca. Ambaixador de Stalin a Londres durant uns anys clau (de 1932 a 1943) va tenir com a principal tasca seduir els conservadors britànics i convèncer-los que preparar-se per a la guerra amb Hitler era inevitable, que aquest era el verdader enemic i no l’amenaça del comunisme. 

I cada una de les seves gestions anava quedant registrada en un diari, ple de confidències sobre actors de primer ordre de la política internacional del moment, especialment del Churchill més íntim i real, que guardava en una caixa forta. Encara que des de la seva detenció, el 1953, fins al 1993 va acabar als arxius el Ministeri d’Afers Exteriors de l’URSS. Ara ha sigut publicat per RBA en una edició comentada per l’historiador Gabriel Gorodetsky  sota el títol El cuaderno secreto.

Mentre els seus vells companys de la revolució anaven caient devorats per les successives purgues de Stalin, Ivan Maiski, un diplomàtic soviètic que tenia tots els números per acabar també als calabossos de la Lubianka –d’origen menxevic, no bolxevic, gustos burgesos i una personalitat vanitosa que el portava a prendre iniciatives pròpies que no sempre eren compatibles amb les d’un recelós Stalin– redactava la que podia acabar sent la seva prova de càrrec. 

   

Ivan Maiski, sota un retrat de Stalin.

 Era un diplomàtic pragmàtic, però si va fer una excepció va ser amb la defensa dels interessos de la República espanyola durant la guerra civil. No només va haver de lluitar amb la política de no-intervenció britànica –lamenta que en les seves converses amb els polítics britànics aquests «estan disposats a sacrificar ràpidament la República», explica Gorodetsky– sinó també amb les reticències de Stalin, la posició real del qual sobre Espanya no pot ser més diferent de la que difon la historiografia neofranquista.

«Una revolució a Espanya, i això es veu al diari, no va estar mai a l’agenda soviètica. El perill real era l’Alemanya nazi, que Espanya servís per acostar Mussolini i Hitler, una cosa que els va sorprendre, i davant d’això hi va haver dues línies d’actuació. La primera, estalinista, que volia retirar-se ràpidament d’Espanya, però al mateix temps, i estem durant les grans purgues, davant el temor que Trotski guanyés influència a Espanya no podia no mostrar-se com el líder del comunisme internacional. Stalin es va veure forçat a alimentar la retòrica, però la tendència real era a sortir com més aviat millor d’Espanya per afavorir les relacions amb França», diu Gorodetsky. 

 

«Però Maiski tenia una mirada diferent, va donar suport a la República en tot moment perquè creia que un fracàs a Espanya tindria un efecte de bola de neu, i en això tenia tota la raó. Però a més és l’únic tema en què es va deixar portar per les emocions», afegeix l’historiador.

«BARCELONA HA CAIGUT»

«La hipocresia anglesa no coneix fronteres», es lamenta Maiski al seu diari. «Barcelona ha caigut. Només de pensar-ho se’m trenca el cor. Els últims dos anys i mig, en què el meu destí m’ha unit tan estretament amb el futur d’Espanya, m’he identificat amb l’heroica lluita de la República espanyola. Les seves victòries eren les meves victòries i les seves derrotes, les meves derrotes», escriu el 26 de gener de 1939. Malgrat la inferioritat material durant la retirada, Maiski encara reconeix els esforços de l’Exèrcit Popular. «¡I no obstant, resisteixen amb fúria i tenacitat! Naturalment, els republicans han afegit una pàgina brillant i gloriosa als annals de la història! ¡Un Exèrcit heroic! ¡Una lluita heroica!».

«Una jornada de desgràcia i bogeria», diu del reconeixement britànic del règim de Franco el 27 de febrer de 1939. «La República s’està morint sota l’atac del feixisme i del pànic covard de les denominades democràcies», havia escrit 10 dies abans. «Herois, els noms dels quals quedaran escrits en la història amb lletres d’or, i que estan sent tractats pitjor que si fossin lladres o assassins (...) El tracte del Govern gal als refugiats espanyols quedarà com una taca eterna i indeleble en la reputació de França», confessa al seu diari després de la retirada de Catalunya.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

     LA ‘MORDIDA’ DE L’EXILI

La relació de Maiski amb la República es manté amb el Govern a l’exili. De les confidències de Juan Negrín en destaca una demolidora entrada al diari, el 6 de febrer de 1943, sobre el grau de corrupció ocult en la política d’acollida d’exiliats en països com Mèxic. «Negrín m’ha posat al dia de les pràctiques llatinoamericanes. El Govern mexicà ha guanyat uns bons diners amb els immigrants republicans espanyols (...). Els diners se’ls embutxaquen diversos alts càrrecs mexicans, començant pel president. El mateix any, Negrín va ajudar alguns republicans a emigrar a la República Dominicana (...) es van haver de pagar al president de la República cinc milions de francs, mentre que l’enviat dominicà a París s’emportava 1.500 francs (¡per a ell!) per cada republicà enviat a la República Dominicana (...). ¡Quina gent! ¡Quina moral!».