Josep Pons: «Sento els colors del Liceu»

Als 12 anys va saber que seria músic. Des d’aleshores, Josep Pons (Puig-reig, 1957) ha treballat amb la mateixa honestedat i entusiasme de la seva etapa d’estudiant a l’Escolania de Montserrat. Als seus 60 anys i amb una envejable agenda com a director convidat, acaba de renovar el seu compromís com a director musical del Liceu fins al 2022. Espera tenir prou temps per completar la transformació de l’orquestra en un instrument capaç d’atraure batutes internacionals de renom.

–¿Com valora la seva feina?

–El balanç és positiu, encara que no ha sigut un camí de roses. Si renovo és perquè veig una ferma voluntat d’apostar per l’orquestra. Quan vaig arribar em va tocar lidiar amb la crisi i va ser dur. Quan vaig optar per ser director musical del Liceu després de dirigir 10 anys l’Orquestra Nacional d’Espanya (ONE) tenia un encàrrec. Però, de sobte, em vaig quedar sense eines per portar-lo a terme. 

–¿I ara?

–Vull que els músics del Liceu siguin tan importants com tot el que passa sobre l’escenari. Però sense voluntat política i diners, és impossible complir amb l’objectiu de convertir l’orquestra en un gran instrument. Era el meu objectiu quan vaig venir aquí i per això seguiré aquí cinc anys més. Estic a un 50% del que volem aconseguir.

–Ara l’orquestra rep més aplaudiments i sona més compacta.

–Anem pel bon camí. Hi ha una altra energia. Històricament, el Liceu ha tingut bones veus i després ha posat l’accent en l’aspecte teatral, amb muntatges trencadors que més enllà d’explicar l’obra intenten reproduir l’emoció que van produir en la seva estrena. Les obres han de sacsejar-te per dins, emocionar-te, commoure’t. Nosaltres som una casa d’art, no d’entreteniment. Ocupem l’espai d’oci de la gent, però hem d’emocionar i fer pensar. Vam fer Tristany aquest diumenge passat i el dia anterior vam tocar Beethoven, Strauss i Casals a la meravellosa Sala de Drets Humans de l’ONU. Ni Beethoven va escriure la Setena simfonia per entretenir, ni Strauss ho va fer amb el seu testament Quatre últimes cançons, ni encara menys Wagner amb Tristany i Isolda.

–¿Quina ha sigut la clau fins ara?

–Per una banda, la voluntat política i els diners han permès restablir les places vacants, i això requereix una tasca molt pacient de selecció en què encara estem treballant. Per l’altra, una feina d’equip per aconseguir un únic so amb gent diversa. Com més bons són els músics, més enriqueixen la feina. Han de poder lluir en els solos, però el 90% del temps tots anem a l’una. La nostra tasca consisteix sobretot a unificar l’atac, el vibrato, el volum, el ritme, l’articulació… Cada músic ve d’una escola diferent i molts, d’un altre país. La meva tasca és fer convergir en una sola veu tots els instruments.

–Sona fàcil de dir, no de fer.

–Cada un té la seva interpretació de la música. L’orquestra passa molta estona tocant per a mi i cada músic té una visió de la partitura, però he d’aconseguir que tots creguin en el camí que jo marco. Els he de seduir, però tots sabem que una orquestra no és una democràcia. És el més pròxim a una dictadura. Hi ha un criteri i cal seguir-lo.

–¿Què busca en un concert?

–Si els músics ens emocionem, el públic també ho farà. Hi ha directors que no són grans trainers al seu dia a dia amb l’orquestra i sí magnífics performers, i transmeten molt bé el que volen en un concert. Claudio Abbado i Lorin Maazel eren sobretot grans performers. Mehta també, però no perdona un minut d’assajos.

–¿I vostè on se situa?

–Procuro fer les dues coses. Al Liceu, la tasca de trainer és indispensable, però també m’agrada disfrutar com a performer i deixar-nos portar quan interpretem música, ja sigui òpera o concert. A vegades, anar passat d’assajos no és bo perquè estandarditzes una reacció. ¡S’ha de deixar espai per a la sorpresa! Arribar una mica crus també és bo, perquè la tensió és molt més gran. Però sense arribar als extrems d’un Gergiev. Massa adrenalina.

–¿El seu objectiu final per al 2022?

–Més enllà de cobrir les places vacants, el so de l’orquestra ha d’evolucionar. Quan me’n vagi vull que sigui punta de llança al país i un referent a l’altura dels grans teatres d’òpera. 

–¿Té alguna estratègia secreta?

–És molt important tenir un equip de solistes que funcioni. Com en el futbol, en l’orquestra hi ha un treball tàctic de pissarra, però també rondos i una tasca psicològica. I per cobrir tot això s’ha de tenir concerts simfònics i música de cambra. Una òpera és un treball llarg i dilatat de dos mesos. Una simfonia permet treballar al detall durant un temps més curt. A més, inclou un aspecte psicològic al treure els músics del fossat. Aquesta visibilitat és terapèutica. El treball de cambra dels conjunts seria com els rondos: treballar en petits grups permet refinar el so i fer que tot flueixi millor.

–Vostè va començar dirigint corals.

–Sí, però amb el primer que em vaig guanyar la vida va ser amb una orquestra de ball. ¡De tot se n’aprèn! També vaig fer cançó i vaig acompanyar Raimon dos anys. Una vegada, a l’acabar un recital, Jordi Pujol, llavors president, va venir a parlar amb els músics i em va dir: «Tu, a part de música, ¿què fas?»

–¿Quantes vegades ha estat temptat de tirar la tovallola al Liceu?

–Unes quantes, sobretot al principi. Em va semblar lleig deixar-ho tan aviat. Passat cert temps, seguir endavant es va convertir en un desig personal. Aquesta és la meva ciutat i sento els colors del Liceu. Però no és necessari ser d’aquí per identificar-s’hi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Què tem en aquesta nova etapa?

–L’incompliment dels acords per poder portar a terme la meva feina. El finançament del Liceu depèn en part de les institucions i amb això sempre hi ha certa por. Les vegades que més m’han parlat del Liceu a l’estranger va ser quan pitjor estaven les seves finances i hi havia problemes laborals. Tant de bo quan vagi pel món d’aquí uns anys siguem un referent entre els melòmans pel que fem i que l’orquestra sigui un gran instrument que les principals batutes vulguin dirigir.