Jutges per a la democràcia

Aquests dies s’ha publicat un llibre tan apassionant com torbador: Laëtitia o la fi dels homes, d’Ivan Jablonka (Anagrama). S’hi descriu, amb una precisió esborronadora, un crim real que l’any 2011 va trasbalsar la societat francesa. Una nit de gener, Laëtitia Perrais, de 18 anys i que vivia a Pornic --un poble costaner del nord-oest de Franca--, va ser segrestada, assassinada i esquarterada per un home que abans ja havia comès altres delictes. El cas va estar d’actualitat durant setmanes, sobretot perquè no es trobava el cos de la noia i l’assassí es negava a confessar, però també perquè es va convertir en carnassa per als mitjans sensacionalistes.

  

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

  La narració de Jablonka és ben bé l’anatomia d’un assassinat, en clau contemporània. Laëtitia tenia una germana bessona, Jessica, i totes dues vivien amb una família d’acollida després d’una infància precària. Partint de les converses amb Jessica, l’autor eixampla el cercle i parla amb familiars i amics, assistents socials i advocats. De mica en mica es capbussa en el passat de les dues germanes per entendre’n la personalitat; escruta el rastre que Laëtitia havia deixat a Facebook i recompon així, amb totes les peces, una vida que duia imprès el destí fatal. 

El llibre també toca un aspecte clau del cas: la ingerència de Nicolas Sarkozy, que aleshores era president de França, per treure’n un rèdit polític. En plena recerca, quan es va saber que l’assassí era un reincident, Sarkozy va acusar els jutges francesos de ser-ne responsables, per no garantir el seguiment dels convictes, i va proposar un enduriment de les lleis. El que és més rellevant, però, és que els jutges es van revoltar i van iniciar una vaga --un fet del tot inaudit-- que es va allargar fins que Sarkozy va fer marxa enrere en les pretensions. La força dels jutges francesos, la seva independència, em fa pensar en la situació a Espanya: en l’actitud sovint mesella d’un col·lectiu davant un Govern del PP que fa i desfà a voluntat des de la cúpula judicial. Em costa creure que hi hagi tanta uniformitat, la veritat, i tant de bo que un dia siguin capaços de revoltar-se com els seus col·legues francesos.