Noies com un tresor a La Villarroel

Ningú ha patentat la fórmula de l’èxit teatral. Però sí que hi ha obres que irrompen marcades per la bona estrella. És el cas de Les noies de Mossbank Road, un text que l’autora i actriu britànica Amelia Bullmore va escriure el 2009 –es va estrenar dos anys després– sota el títol de les seves tres protagonistes: Di and Viv and Rose. La Villarroel l’acaba de presentar i si es manté el ressò que va provocar en la première, ja es pot parlar del hit del curs teatral.

¿Per què tant entusiasme? Abans que res, aquesta comèdia dramàtica sobre l’amistat de tres dones, des de la seva època universitària, va sempre com una fletxa. Tant, que fins i tot es pot pensar que la direcció de Sílvia Munt i el treball de Clara Segura, Cristina Genebat i Marta Marco limiten els possibles peròs a un text que, més mal conduït, ens recordaria aquells melodrames televisius sensiblers de diumenge a la tarda. De tele, sofà i manta a l’hivern. Però no. Aquí el tractat sobre la força de l’amistat de Bullmore convida a riure i a plorar, perquè va de la comèdia al drama. Teatre comercial, i tant, però que vola molt amunt. És un quadro de dies dolços i amargs, al llarg dels anys, amb el qual només els espectadors d’ànima gèlida no s’identifiquen.

COMPARTIR PIS

En una residència universitària coincideixen Rose (Segura), Viv (Genebat) i Di (Marco). Es coneixen, s’adonen que són molt diferents i, potser per això, decideixen compartir pis a Mossbank Road. Rose és un remolí, amb un look entre Cindy Lauper i Madonna, i viu una existència hedonista en què el sexe lidera, de llarg, la llista de les seves preferències. Viv és cerebral, rareta, vesteix «com una coronela» segons les seves companyes, i fa un estudi sociològic sobre la cotilla com a instrument de dominació de la dona. Déu n’hi do. La lesbiana Di, fràgil d’ànim, busca nòvia i és una obsessa de l’exercici i de l’esport.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Impossible trobar un càsting millor per als tres personatges de Les noies de Mossbank Road. De Segura resulta obvi parlar de la seva aplaudida capacitat. Inacabable. Però aquí està irresistible, exuberant i amb una comicitat oculta aquests últims anys per treballs molt més dramàtics. Genebat, mentrestant, no mostra ni un titubeig en un personatge esquerp, amb el qual s’empatitza menys, però que es despulla a poc a poc i es guanya l’apreci. Igual, o més, passa amb una enorme Marco –un altre valor segur– en un rol complex que agafa pes a mesura que avança el drama. Llavors, ella i Genebat porten el volant d’una funció que no decau mai.

I no ho fa perquè la direcció de Sílvia Munt és fina, detallista, àgil. Així, acompanya sempre les seves actrius i salta de la comèdia al drama en un tres i no res sorprenent però buscat. Està tot tan mesurat que ni falta que fa més escenografia (atenció a les fantàstiques projeccions) perquè gaudim com a autèntics observadors d’aquests bocins de vida en un pis de Mossbank Road, perquè seguim Viv en el seu viatge professional a Nova York o perquè acompanyem les nostres protagonistes en una estació de tren o en un funeral. I perquè disfrutem d’una banda sonora d’èxits dels anys 80. Les noies de Mossbank Road  apunta, amb totes les de guanyar, a disfrutar d’un llarg recorregut a La Villarroel.