Richard Gere: "L'assetjament sexual és a tot arreu"

Richard Gere (Filadèlfia, 1949) entra a l’hotel de luxe on presenta a la premsa la seva nova pel·lícula, 'La cena'. Demana te verd, saluda en castellà i sol·licita pujar uns graus la calefacció de l’habitació. Una polsera de boles de fusta recorda la seva fe budista, aquella espiritualitat combativa que el va portar a demanar el boicot dels Jocs Olímpics de Pequín. L’actor que ens va robar el cor als anys 90 mira atentament als ulls del seu interlocutor. A algun, fins i tot, l’abraça amb tendresa després de finalitzar l’entrevista. Ha viatjat des de Nova York fins a Madrid –on viu la seva actual parella, l’espanyola Alejandra Silva– per promocionar una pel·lícula que comença com una comèdia familiar i gastronòmica per convertir-se en un obscur thriller que aborda la paternitat, la política, la salut mental i les tenses relacions familiars.

A 'La cena', Gere es posa en la pell d’un polític altiu i adinerat més ocupat a atendre les trucades que li passa el seu assistent personal que a sopar amb la família. No obstant, en el seu personatge res és el que sembla. Com a la resta del film. La pel·lícula s’estrena demà i porta la firma del director Oren Moverman, amb qui l’actor nord-americà ja va treballar a Invisibles. Després de les entrevistes amb els mitjans de comunicació, Gere –tan actor com activista– va anar al Senat, on va reclamar més mesures per a les persones sense llar. Abans i després del seu breu discurs, les autoritats es van fer uns quants selfies amb l’il·lustre convidat.

–El seu personatge a La cena és una mascle alfa, un polític cretí. ¿Es va fixar en algú en particular? 

–Jo no l’anomenaria cretí. És un paio superficial, amb talent i brillantor per arribar a on ha arribat. La pel·lícula presenta un clixé, una mena de Bill Clinton, guapo, encantador i amb molta facilitat per al discurs. Una mascle alfa, és clar, que flirteja amb les dones. Jo sé qui és aquest polític, així que vaig projectar pensaments negatius. Però després vaig començar a construir el personatge i em vaig adonar, i crec que al públic li passarà el mateix, que és l’únic que té un alt sentit de la responsabilitat.

–La pel·lícula comença com una comèdia gastronòmica [amb un fantàstic Steve Coogan fent riure], però després deriva cap a un terreny molt obscur. 

–La pel·lícula es titula La cena, però ningú parla de menjar. El menjar és només una metàfora sobre la riquesa. Veiem l’univers sobre el que ensumem, toquem i degustem. És més difícil veure més enllà.

–Personalment, ¿se sent còmode en aquests restaurants d’alt luxe? 

–És clar, ¿per què no? Si el menjar és increïble, ¿què hi ha de dolent?

–Paternitat, salut mental, política, educació, relacions de parella i de família. ¿Hi ha algun tema en què l’espectador s’hagi de fixar més? 

–Tots tracten del mateix: la responsabilitat. En l’estira-i-arronsa d’aquesta pel·lícula, tot gira al voltant del  nostre sentit de la responsabilitat i de com ens condiciona el nostre instint tribal. La gent pensa: «La família és la meva tribu i jo protegeixo els meus». Però l’única manera que el món realment funcioni és que aquest instint tribal s’expandeixi i ens adonem que som responsables d’una tribu molt més gran, una tribu universal. Hem d’evolucionar i pensar que el sentit de supervivència del nostre passat més primitiu ha d’evolucionar per veure’ns, tots, com a membres d’una mateixa família. Hem d’intentar desfer-nos del tribalisme i obrir-nos a la gent en termes d’afecte i responsabilitat.

–La pel·lícula demostra fins on està un disposat a arribar pels seus fills. ¿Hi ha ofici més difícil que la paternitat? 

–No sé si és difícil, però per descomptat que és una feina. És el que fem. Si tens un fill, aquest ha de ser el teu univers sencer. Jo no dic: «Soc actor i, a més, soc pare». No. Jo soc un pare que té una feina d’actor.

–¿Li agradaria que els espectadors veiessin el sopar com un thriller o li agradaria que es fessin preguntes? 

–És clar que se les faran. De fet, després de la pel·lícula estaria bé que la gent sortís a sopar i parlés del guió i els personatges. Això m’encantaria.

–Es va fer actor molt jove, amb 19 anys. ¿Què és el millor i el pitjor de fer-se gran?

–El millor és que ets més savi i la idea que l’univers es redueix només a tu es transforma i t’adones que és molt més gran. Naixem amb un ego molt dur, com una ametlla difícil de trencar. De mica en mica, a mesura que et fas fent gran, aquell ego s’estova una mica i vas abandonant la idea de tu mateix i acceptes una versió molt més àmplia de tot això. Per un altre costat, quan guanyes anys el cos et comença a fallar, i la salut, també. El meu pare té 95 anys i acaba de tenir un petit ictus. Està bé, el seu cap està perfecte. Però camina amb ajuda d’un caminador i sempre em diu el mateix: «Fer-te vell no és divertit».

–És impossible no preguntar-li pel gran problema d’assetjament sexual destapat a Hollywood arran del cas Weinstein. 

–Estem davant d’un problema universal que no afecta només la indústria del cine. L’assetjament sexual és a tot arreu. A tots els centres de treball, des de les fàbriques fins a pagès o a Wall Street. És un problema de la societat, i no d’una indústria en particular. Evidentment, tots ens sentim fastiguejats al vceure-ho. Jo sempre prendré partit a favor de les víctimes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–En 40 anys de carrera, ¿s’ha trobat alguna vegada en una situació d’aquest tipus?

–Quan era jove i començava en el cine, no vaig ser mai objecte d’insinuacions en el sentit sexual, però sí que vaig percebre un altre tipus d’abusos, molt més subtils, que, insisteixo, existeixen en la indústria del cine, però també en molts altres àmbits. Quan algú té més poder que un altre, acostuma a utilitzar aquest poder de forma incorrecta i abusiva. I col·lectius que han sigut tradicionalment víctimes de discriminació, com les dones o les minories ètniques, estan especialment exposats a aquests abusos.