Núria Graham: "Ser dona és com un subgènere musical"

Aquella adolescent de Vic que es va donar a conèixer amb la maqueta First tracks (2013) és avui una creadora sòlida, que crema etapes amb rapidesa, es regeix per impulsos artístics i apunta a una carrera de llarg recorregut. Aquí hi ha el seu flamant segon disc, Does it ring a bell?, que Núria Graham presentarà el 19 de gener a l’Auditori, en el cicle Sit Back.

–¿Què li ha aportat treballar amb Joan Pons, El Petit de Cal Eril, com a productor?

–Tenia clar que el disc havia de tenir un so concret: sec i dur. I el lloc per gravar-lo era el seu estudi, amb ell. Després, jo soc molt caòtica i ell em va ensenyar a ser perfeccionista. Volia un so pròxim i intimista, i amb  el Joan ho he aconseguit. Tant ell com la gent d’El Petit de Cal Eril són les persones més pures que conec en el món de la música.

–És un disc subtil, més d’ambients que de cançons pop directes.

–La idea era fer alguna cosa amb pocs elements, amb la guitarra ficada en l’amplificador sense pedals ni efectes. Al gravar-lo en directe crees un ambient, una màgia.

–Sembla convidar l’oient a ficar-se a poc a poc en un paisatge.

–Últimament estic molt en el flow lent. M’agrada la música que va entrant a poc a poc. I encara que es parli de la pressió del segon disc, jo no m’he plantejat fer el disc de la meva vida. Crec que és el disc d’un moment. No sé, John Coltrane no va fer el disc de la seva vida fins al final de la seva carrera.

–El disc d’un moment. ¿Quina classe de moment?

–Vaig fer totes les cançons fa un any, tret d’una, Sinner, que és anterior. Una època en què em sentia bastant pessimista, i vist ara crec que he fet una mica d’exorcisme amb el que em va passar.

–¿A què es refereix?

–Hi ha una part de mi que és desconeguda per a mi mateixa i que intento no investigar, i que es reflecteix en les lletres. I això de donar explicacions… És com una maledicció: la música és la meva gran sort però a la vegada escric coses que no entenc i que potser no veig amb claredat fins que no ha passat un cert temps.

–Hi ha frases de cançons que semblen diàlegs amb si mateixa: «Noia, ja és hora de créixer./ No saps parlar./ Sembles ximple, gens divertida, i ja no ets tan jove».

–Sí, la major part del disc ve a ser una conversa interior. És una manera de perdonar-me després de tot l’enrenou d’aquest any, de sortir d’una relació… Ho deixo anar tot i em quedo més tranquil·la.

–Amb el títol, Does it ring a bell?

–Potser no ho estic preguntant tant a la gent com a unes persones en concret. Si l’oient no ho entén, es pot muntar la seva pel·lícula. M’agrada el misteri.

–La seva música no forma part de cap tendència clara.

–No he sentit mai que formés part de res. Sí, de l’escena de Vic, però allà tothom té la seva veu pròpia. Això no va d’estils: el que més m’interessa d’algú a vegades és el més inexplicable, que tingui una veu concreta. No m’agrada Miles Davis perquè m’agradi el jazz, sinó pel que transmet, per la seva ànima.

–No toca la guitarra com a acompanyament o crossa escènica: les textures i el so estan elaborats.

–No intento lluir guitarra, però sí que investigo molt. Quan vaig fer les cançons m’havia comprat una elèctrica de 12 cordes i estava escoltant Love, el disc Forever changes i una peça que es diu Orange skies: després de sentir-la vaig escriure Cloud fifteen. També toco molt l’acústica a casa. Però no sé qui m’ha influït com a guitarrista. He escoltat molt John Martyn. I Ryley Walker, que és com un Martyn d’ara.

–És una de les protagonistes de l’exposició D’ONES, al Palau Robert, sobre les figures femenines en la música catalana. ¿Què li ha semblat?

–Està bé que es facin aquestes coses, i és evident que cal fer-les per donar visibilitat a la dona. Però, a la vegada, és frustrant continuar en aquest punt. Ser dona és com un subgènere musical. I tendeix a orientar-se tot cap a les cantants, que ja està bé, però falten referents en tot. Vas a una escola de música i encara hi ha més nens tocant la bateria que nenes, i en una big band la cantant acostuma a ser la dona. ¿I quantes dones hi ha al país que produeixin discos o que masteritzin?

–Prima la dona com a diva o com a musa.

–Jo això ho he patit: quan estàs preparant un bolo, si algú ha de preguntar per algun aspecte tècnic, ¡ho pregunten abans al meu baixista que a mi, que soc la cap del grup! Amb el temps en vas aprenent. Ara dic: «Eh, ja t’ho dic jo». Però les coses van canviant. Soc optimista.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

–Bé, coneixent el seu ritme com a compositora, ¿ ja està pensant en el disc següent?

–Sempre estic component molt, no ho puc evitar, amb la guitarra i amb el piano. Jo faria un disc cada any, però tal com està tot muntat, hauré d’esperar una mica més. I mentrestant, ¿què faig? ¡M’avorriré!